la política espectacle obre un abisme entre la ciutadania i els seus problemes reals. També entre els espasmes socials induïts pel bombardeig de la propaganda i les dificultats quotidianes de la gent. Pensem en les ideologies que construeixen miratges, els quals poques vegades responen a la realitat. Parlant del credo nacionalista, per exemple, Yuval Noah Harari es planteja: «Pot patir de veritat una nació? Té ulls, mans, sentits, afectes i passions? Si la punxen, sagnarà? És clar que no». I postil·la: «Quan els polítics comencen a parlar en termes místics, compte! Podrien intentar disfressar i justificar el sofriment real embolicant-lo amb paraules altisonants i incomprensibles».

Sigui el lector especialment prudent a propòsit dels quatre vocables següents: sacrifici, eternitat, puresa, redempció. Per descomptat, podríem afegir-ne uns quants més que formen part del lèxic familiar de la política contemporània; sense anar més lluny, la contínua apel·lació a la maldat pròpia de la casta o la demonització d´un poble fals enfront d´un altre veritable. Les construccions mentals desfiguren així la fecunda complexitat de la realitat; més encara quan l´ús constant d´uns símbols determinats persegueix finalitats tan poc nobles com l´enfrontament i la divisió social, o la deslegitimació de les institucions democràtiques. D´una manera paradoxal, la política espectacle -trivial, cridanera, sempre emmurriada, de trets esperpèntics- suscita les emocions de la ciutadania a costa d´empobrir la qualitat del debat públic. Es tracta de caricaturitzar contínuament l´adversari, mofar-se d´ell, ridiculitzar-lo fins al punt de negar la seva humanitat, pujar el to amb l´arrogància del xulo de barri, buscar les palmes dels propis i les rialles sarcàstiques dels «purs». En la política espectacle la democràcia ja no representa l´ideal d´un consens inclusiu, sinó que es transforma en un camp de batalla on només s´admeten dos verbs: guanyar o perdre, sense matisos. Dit d´una altra manera: la política espectacle es percep a si mateixa en un permanent estat de guerra. La democràcia deixa de ser llavors un instrument de pau per convertir-se en una narrativa de l´esclafament. I les conseqüències resulten evidents.

La política espanyola ha dit adeu als valors de la Transició per recrear-se en els meandres de la pitjor ficció. Els populistes utilitzen foc artiller per destruir la línia Maginot del parlamentarisme. Les acusacions dels suposats vicis d´origen se succeeixen amb la insistència d´un mantra. El reguitzell d´incriminacions ens mostra una hidra inassequible a les evidències que es dedica a enverinar el bon funcionament de les institucions. Els problemes no es resolen, sinó que s´arraconen, encoberts pel judici immediat dels indignats. No és ja qüestió de relat -el consens liberal i socialdemòcrata també exigeix ??una narrativa-, sinó d´un misticisme impostat que erigeix ??contínuament imatges a les quals adorar o avorrir. La política espectacle és la democràcia dels ninots de fira. Les seves conseqüències són i seran també evidents.

Mentre Europa continua buscant el seu lloc en un món que s´accelera sense pietat, la temptació del cesarisme treu el cap ja al cor d´Occident: Trump i Salvini, Le Pen i Geert Wilders. Podem jugar a ridiculitzar les seves idees, però el pas de la guerra deixa ruïna i caos, no prosperitat; deixa fractura i no concòrdia. El perill de l´home fort ve acompanyat per l´afebliment de les institucions. Encara que llunyà, albirar un futur asiàtic -un capitalisme sense autèntica llibertat, com a la Xina- no és una cosa impossible. Els malsons es construeixen amb les pors de l´inconscient. I la política espectacle es dedica precisament a això: a alimentar la por, la frivolitat, la rancúnia i la ràbia.