El deliri(um) indepe és tremens. Dels bons. Dels que costa sortir-ne. En el pla polític, Catalunya és La escopeta nacional de Luis Berlanga, una borratxera dolenta de final de festa major, un comiat de solter vulgar, el Gran Hermano VIP. Després de tant prometre allò que sabien que no podien oferir, JxCAT, ERC i CUP van perdre, dimarts, una votació que proposava que el Parlament reclamés el dret a l´autodeterminació, i, de passada, el cap. Ni Sigmund Freud seria capaç de desxifrar què li passa al cervell col·lectiu d´un país (?) que ha perdut el nord i que ja no sap on té la mà dreta i l´esquerra. De tan trist, tot plegat fa plorar: ningú no va ser capaç d´anticipar aquest final tan llastimós? A banda de jugar a fer referèndums amb plastilina, què han fet el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport tots aquests anys? Enredar? Fer-se les joanes d´Arc? Anar a manifestacions de cap de setmana? Jugar al Fortnite?
Durant sis anys -sis!- els executius catalans (i de dretes) d´Artur Mars i de Carles Puigdemont, i el (des)govern (també de dretes) de Quim Torra s´han dedicat a predicar la fe de l´estelada i a anunciar la terra promesa del dret i del revés. Els venedors d´elixirs de la joventut de les pel·lícules d´indis i pistolers no ho haurien fet millor: els tres presidents han endossat motos a tort i a dret sense perdre el somriure, ni la vergonya.
Electoralment la farsa els ha sortit a compte; fins ara, que ja no els queda crèdit. De tant «fer república» amb la boca, la «república» queda més lluny que mai, atrapada en l´òrbita d´un planeta remot. L´aixecada de camisa és més monumental que la torre Eiffel i que la Gran Muralla xinesa juntes; arriba fins a l´estratosfera. El fals debat de política general protagonitzat pel president Torra ha resultat un nyap nacional; ni el Barça de La Liga de las Estrellas juga tan malament, fins al punt que l´ultimàtum a Pedro Sánchez ha acabat amb una majoria parlamentària a les papereres... de la Ciutadella. Louis de Funès era més seriós. Paco Martínez Soria, més profund. Andrés Pajares i Fernando Esteso, més lúcids. L´Escurçó Negre (Rowan Atkinson), Napoleó. L´independentisme ja es pot omplir la boca que els països de pandereta són altres, quan de panderetes n´hi ha tantes com joans, joseps i... ases.
