13 de octubre de 2018
13.10.2018

Memòria de l'aigua

13.10.2018 | 06:00

Els anys 1940 i 1962 són dues dates gravades a fons a la memòria dels gironins més vells. Girona va quedar negada pels 4 costats. Fa 3 anys, amb una fila 0 de luxe formada per gironins de 80 anys, es van commemorar els 75 anys del gran aiguat de 1940. Amb el Ter ben botit, l´Onyar i el Güell no desaiguaven i Girona -carrers, comerços i cases- s´omplia d´aigua. Pel Pilar de 1970, i malgrat que Susqueda ja funcionava, Girona va tornar a rebre. La llarga tradició d´aiguats havia consolidat una cultura de resignació però també de resistència. Els gironins estaven preparats per pujar els seus béns als pisos més alts, alhora que pujaven paret a les portes per evitar que l´aigua entrés a les cases. Tot això és memòria dels que tenim més de 50 anys. El 1980, el regidor Joan Paredes va tenir la iniciativa de rebaixar la llera en el punt d´aiguabarreig entre l´Onyar i el Ter. Va ser una operació combinada en la qual al costat de les màquines que dragaven el riu molts gironins, pares i fills, anàvem amb bidons i salabrets a rescatar els peixos que es trobaven al mig de l´enrenou. La llera es va rebaixar més d´un metre, i sort n´hi va haver perquè pocs mesos després un aiguat d´hivern va fer pujar l´Onyar fins a un pam de la barana. No va passar res i poca gent ho recorda, però els testimonis gràfics hi són. Després, hem assistit al ridícul de la inundació del túnel del tren i a altres episodis en què li ha anat de poc. Però la memòria de l´aigua s´ha anat esvaint. La major part dels gironins són prou joves com per no recordar res, la cultura de resistència s´ha perdut i encara més la de resignació. Ara algú ha de tenir la culpa de les desgràcies, i aquest algú rebrà de valent quan això passi. I és que passarà. Els episodis aguts tendeixen a ser més freqüents i avui l´aiguabarreig està ocupat per una vegetació esponerosa que és l´orgull de la recuperació ecològica del riu. Aquest és avui el valor absolut fins que se´ns posi cara de sorpresos i l´alegria es torni indignació per la imprevisió. Em sembla que és ben possible trobar un punt de compromís entre seguretat i ecologia de forma que la vegetació no sigui un mur infranquejable per a l´aigua. Segur que a Sant Llorenç des Cardassar vivien tan feliços com nosaltres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook