13 de octubre de 2018
13.10.2018
EL PAÍS I LA SEVA GENT

Els ultimàtums els carrega el diable

13.10.2018 | 06:00

El diputat Gabriel Rufián no és sant de la meva devoció. És un activista a la recerca de l´enderrocament de les formes parlamentàries i del creixement del seu ego. Qualificar una vicepresidenta de comissió d´investigació de «palmera», com aquesta mateixa setmana ha fet, no deixa de constituir un improperi que hauria d´haver merescut, per si sol, l´expulsió del republicà de la sala. La resposta rebuda –«es usted un imbécil»– tampoc no és de rebut. Però com em digué l´Alfonso Guerra fa uns quants anys, «ésto ya no es lo que fue». Molt lamentablement, afegeixo, perquè la dialèctica argumental que es porta avui aparca la bellesa de l´oratòria i la substitueix per un llenguatge de taverna.

Tanmateix, en Rufián, membre del grup parlamentari d´ERC en el Congrés dels Diputats del Regne d´Espanya, ens fa un avançament informatiu tan fugaç com oblidats resten els seus tuits, però de màxim interès. Així, quan el representant a la terra catalana del Puigfugit instal·lat a Waterloo va dir allò que si el president Pedro Sánchez no li oferia un referèndum d´autodeterminació en el termini d´uns mes, ell, que vol dir el PDECat, el deixaria caure i l´obligaria a convocar eleccions generals, el diputat va avisar que els ultimàtums els carrega el diable. En Torra pertany a la mateixa escola pseudoparanormal del nen entremaliat d´Amer. Es creuen les seves pròpies mentides i principalment que Espanya és un estat feble. Com tants d´altres –Salvador Cardús, Gemma Geis, Agustí Colominas, Aurora Madaula, Francesc Dalmases, Cristina de Haro, Eduard Pujol, Laura Borràs o Míriam Nogueras–, doncs d´alumnat no els sobra, empenyen els altres a cometre delicte, però ells mai no hi són. Són inductors difícilment identificables amb el Codi Penal a la mà. Uns valents sense collons ni ovaris en el llenguatge a l´ús.

Però no és de la mateixa pasta el president del Parlament de Catalunya, en Roger Torrent, que seguint la consigna del seu partit, ERC, «de màrtirs per a res, cap ni un més», segons que em fou dita, literalment, el darrer cap de setmana, per un veterà dirigent republicà, ha parat els peus als «bojos nois». No hi hagué ultimàtum, que això és per als pobres d´esperit, sinó decisió: No a desobeir el magistrat Llarena per un caprici d´en Puigdemont i de la petita (i cada vegada més petita) legió de somiatruites que l´acompanya.

El cost ha estat la imatge d´un independentisme trencat que ni arribà a Ítaca (Mas) ni ha servit per res proclamar la independència i exhaurir la república en menys de vuits minuts (Puigdemont). Una estafa. Les xarxes socials treuen fum negre en senyal de protesta per la discòrdia existent. Els missatges qualifiquen d´inútils a traïdors els membres del Govern català enmig d´una gamma de colors de la qual ha desaparegut el verd esperança. El novíssim «Torra, fot el camp» exemplaritza quant de nombroses són les venes despreses dels ulls de la fe i el desnonament d´aquesta de molts caps. Un pot ser idiota per un temps, però mai li convé ser-ho per a l´eternitat en vida.

El crack ha estat fort. El govern del substitut es troba en fallida per més que l´Artadi es posi a fer de nova pizpireta -Arzalluz posà de moda aquest atribut per als que res no són excepte pijorros. I el que és molt pitjor a pocs mesos de les municipals: Els JxCat són al PDeCAT el que jo a un meteorit. Per això, la trencadissa parlamentària i governamental ha evidenciat públicament que el partit que va carregar-se a la seva lideressa, Marta Pascal, seguint instruccions del mateix Puigdemont, es pregunti si pot arribar a les municipals amb certes esperances sense enviar abans a la comuna de la història qui es proclama «el legítim». Ai!, alcaldes i alcaldesses de CiU-CDC-PDECat, patireu!, però com la pel·lícula Casablanca sempre us quedarà París, que avui s´anomena ERC, per sobreviure.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook