Fa uns dies vaig anar a cala Montgó, una mica perquè sí. Fa part d´un ritual, visitar els indrets després de la turistada. Com que era un dia entre setmana, a la cala no hi havia ni una ànima. Mentida: de tant en tant passaven matrimonis alemanys o francesos, d´intel·ligents que saben que és ara l´època bona de la Costa Brava. L´aigua encara és calenta. La sorra és neta. De dia pots prendre el sol i de nit pots encendre la llar de foc, perquè no molesta.

Cala Montgó és un resum de la Costa Brava. Perquè explica què s´ha fet i què hem perdut. A tramuntana queda tancada per la punta Montgó, urpa calcària que marca l´inici del golf de Roses. És urbanitzada com si no hi hagués un altre lloc al món per plantar cases, i la majoria són buides. S´enfilen fins que esgarrapen la torre de defensa. I entre garbí i migdia, la cala Montgó es tanca a la punta Milà, al final d´un dels espadats més bonics de la Costa Brava. Verge, vertical, els pins s´aturen per no estimbar-se.

Cala Montgó també funciona de màquina del temps. Si agafeu els caminois que en surten en direcció migdia, entrareu a les pinedes que filtren el blau. Baixeu a cala Viuda, o freneu abans de la cala de Baix de Cols, i admireu la Creació. En queden pocs, d´indrets així, a la Costa Brava. En queden tan pocs, que no s´entén com encara hi ha projectes urbanístics en marxa, del calibre dels de Llançà, sobretot Pals i Begur, Palafrugell, Palamós i Tossa, entre d´altres.

Vaig caminar fins a l´Estartit. Dues hores de quietud, d´aromes i salabror. I, és clar, vaig tenir l´avinentesa de pensar. Els promotors urbanístics promouen. Hi tenen tot el dret. Però són les administracions les qui aproven aquesta mena d´atzagaiades al territori. Alguns ajuntaments s´escuden en el fet que es tracta de projectes antics, de llicències irrevocables. Altres argüeixen la necessitat de fer calaix. Ajuntaments que són governats, la majoria per no dir tots, per equips que formen part dels partits polítics que diuen que implementaran la República. Ajuntaments, a més a més, amb sensibilitat ecològica. És a dir, una colla de mentiders.

Si les administracions no aturen el territoricidi, una de dues, o és que ja els està bé, o és que tot declarant-se no competents en el fons amaguen una covardia ancestral. I no ens diuen que un promotor se´l pot agafar i dir-li que no, que si ho vol es pot promoure l´esfínter, l´avi llur o la nissaga sencera, però que la Costa Brava no es toca. Ho poden fer. Que desobeeixin, que és l´única manera, ja no d´implementar la República, sinó simplement la manera d´evitar que les formigoneres acabin de sepultar les quatre pinedes que queden dretes. Per què, si no són capaços de preservar un tros de país, contra quatre empresaris del totxo, els hem de creure, quan diuen que s´enfrontaran a l´Estat espanyol?