14 de octubre de 2018
14.10.2018

UN CIUTADÀ PONDERAT

14.10.2018 | 00:01

Les dues darreres setmanes vàrem comentar l´actitud de dos ciutadans molt extremistes en la seva manera de veure i jutjar la realitat. Un d´ells era absolutament pessimista i negatiu, mentre que l´altre es mostrava sempre optimista i satisfet. Mentre el primer ho veia tot negre, el segon ho veia tot de color de rosa. Avui ens proposem contemplar la posició d´un tercer personatge que té un criteri més equilibrat. Per ell no tot és negre ni tot és de color de rosa. Hi sap veure més matisos. Sap trobar en la realitat coses bones i coses que no ho són tant. I en una mateixa actuació hi pot trobar aspectes positius i altres negatius. El seu raonament resulta molt equànime. En la seva aportació a la societat podria ser un bon jutge. I si es dediqués a l´esport seria un molt acceptable àrbitre.
Recentment jubilat, distribueix el seu temps situant-lo en un terme mig. No ha emprès una altra feina a plena dedicació, ni s´ha quedat totalment paralitzat. Manté alguna activitat amb certa relació amb la feina que havia fet en la seva vida activa. Però sense estrés, sense subjectar-se a uns horaris estrictes. Si un dia no vol treballar sap que té tot el dret a fer festa. Sempre pot dedicar un temps a passejar, a fer alguna excursió o simplement una més o menys llarga caminada. I si li abelleix viatjar també té temps de fer-ho. I encara troba algun moment per apropar-se al banc del si no fos, o a la Rambla, prenent contacte amb antics companys que, a diferència del que fa ell, es limiten a parlar del passat i a comentar les xacres que ja tenen o que esperen tenir en una vellesa que es comença a manifestar.
Com que té la convicció que pot disposar de tot el temps de la jornada, vol aprofitar-la bé, i a primera hora ja és al carrer, gaudint de l´aire net i fresc de les hores matinals. Quan els més joves van a la feina, ell ja és al carrer prenent el pols del despertar de la ciutat. Veu amb complaença com la vida urbana es va animant. Uns netegen, altres obren els establiments comercials, altres fan el repartiment. Altres van apressats al seu lloc de treball, potser amb el temps just per ser-hi a l´hora establerta. En tota aquesta activitat hi troba qualitats i defectes. Potser convindria fer la neteja una mica més aviat. Però qui sap si aquells operaris tenen el seu domicili a certa distància i han hagut d´emprar un bon temps en el desplaçament. Tampoc sabem si el seu sou és proporcional a la feina que fan, una feina que no és pas molt abellidora. Les botigues potser obren una mica massa tard; però tampoc és segur que si obrissin més aviat els clients hi acudissin. Si els que van adelerats a la feina amb por d´arribar tard, haguessin sortit una mica més aviat de casa ara no haurien de córrer. Però no sabem quantes coses han hagut de fer abans de sortir de casa. Poden haver de tenir cura d´un familiar malalt. Rentar i vestir criatures i posar-les en disposició d´anar a la guarderia o al col·legi.
Entra a l´estació del ferrocarril i compara la seva grandària, la seva netedat, els serveis que s´hi presten, les comoditats que hi troba el viatger, amb les condicions de l´estació que estava en funcions quan ell era jove. Concretament abans dels anys setanta del segle passat. Quina diferència tan abismal! Comprèn, però, que és una llàstima que no s´hagi completat el pla previst, soterrant l´estació i el pas del tren convencional. Fet que hauria permès la desaparició del viaducte elevat. Reconeixent que en el seu moment, el viaducte va ser una obra digna de tots els elogis, ja que va solucionar el gravíssim problema dels passos a nivell.
De l´estació passa al parc Central. La part més propera al ferrocarril, que és la que darrerament s´ha enllestit, troba que ha quedat molt bé. És un ampli i llarg passeig, dotat d´uns bancs per poder descansar. Però nota que hi passen moltes bicicletes. I la majoria a una velocitat de carretera. Fixant-s´hi bé s´adona que gairebé tots aquells ciclistes van a l´estació, i suposa que venen de la barriada de Sant Narcís o el seu entorn. Deuen ser gent que van per feina i no tenen altra alternativa. Potser hauria convingut marcar-hi un carril bici, tot i que en el parc ja n´hi ha un altre, que està sent molt utilitzat.
En algun racó arrecerat hi ha qui està dormint, tapat amb una trista manta o amb uns cartrons. No sap si es tracta d´algun sensesostre o d´un turista d´espardenya. Sigui com sigui l´espectacle resulta una mica depriment. Però qui sap el drama que hi ha darrere de cada cas. Els serveis que en són responsables ja se´n deuen ocupar; però pot ser que no donin abast als nombrosos casos que es presenten.
Un captaire se li acosta, dient-li que està en dejú, té gana i no té cèntims per comprar ni un tros de pa. Al nostre ciutadà no li sembla bé que existeixi la mendicitat al carrer. No dona bona impressió. Però reconeix que la gent necessitada existeix, que de pobres n´hi ha, encara que se´ls volgués mantenir fora de la vista dels vianants. Li fa unes reflexions i li diu que si li donés unes monedes, de moment podria esmorzar; però que si va a Càritas li poden donar més amplies solucions. Segueix el seu camí, però repensa en el seu comportament. Considera que en la seva relació amb el mendicant ha fet el que, en termes esportius, se´n diu tirar pilotes fora. Ha endossat el problema a un tercer. Immediatament reacciona i considera que té unes responsabilitats en la solució d´aquesta malura. Es dirigeix directament a una sucursal bancària, i, després de fer llargs minuts de cua davant la finestreta, fa una imposició al compte corrent de Càritas.
Com que tot i l´edat encara té bones cames, va a fer una volta per la Devesa. Quin problema que ha de afrontar qui hi té responsabilitats! L´imponent parc té grans possibilitats; però també ardus problemes. Els problemes és fàcil notar-los; però no és fàcil trobar les solucions. Ho lamenta; però no s´hi vol pas capficar. Pensa que qui més en sàpiga, més hi digui. Com que encara li queda temps, i ànims, és dirigeix al barri vell. En passar per l´aparcament d´autobusos s´esbalaeix en comptar la quantitat que se n´hi concentraven. Passa el pont de Sant Feliu i com fa sempre que hi transita, reconeix una i altra vegada la gran obra que es va fer quan es construí aquell pont, i especialment amb l´enderroc de totes les noses que impedien contemplar la imponent verticalitat del noble campanar, i la totalitat de la façana i l´escalinata d´accés a la Basílica. Des d´allí fins a la Catedral i en tot l´entorn el vianant es veu obligat a caminar entre densos grups de turistes. Evidentment que aquestes aglomeracions porten riquesa i intercanvis culturals. Però els guanys seran per a alguns i els inconvenients per a uns altres. En aquest aspecte, l´equilibri no resulta del tot exacte.
Quan el ciutadà ponderat dona per acabat el seu diari periple urbà arriba a la conclusió que viu en una ciutat meravellosa. Amb uns valors incalculables. Però també amb candents problemes per resoldre. Ell ja hi va posar el seu gra de sorra, en la part que li tocava. Però ara està jubilat i es pot mirar el joc des de la llotja d´espectador. Desitjant als que hi tenen responsabilitat que trobin les solucions que calen i que la ciutat surti beneficiada del seu treball i de la seva dedicació.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit