14 de octubre de 2018
14.10.2018

El meu diari

14.10.2018 | 06:00

Fa uns dies em vaig trobar José Antich, que fou director de La Vanguardia i ara propietari d´El Nacional.cat. I parlant-me del seu digital em va dir: «Tu no m´ho reconeixeràs, però m´he reinventat». Jo no crec que l´Antich s´hagi reiventat i, de fet, penso que fa exactament el mateix que abans: un diari cortesà, complaent amb el poder per extreure´n fins l´últim cèntim. A La Vanguardia no ens va descobrir cap talent i ens va ofendre substituint Baltasar Porcel per una bacallanera; i si tragué l´edició en català del diari fou per exprimir encara més Convergència: entre l´Ajuntament de Trias i la Generalitat de Mas li arribaren a donar més de 15 milions l´any.

Ben igualment, a El Nacional, no només no ha descobert ni potenciat cap talent nou, sinó que s´ha aprofitat del talent d´escriptors com l´Enric Vila i el Bernat Dedéu per guanyar gruix i lectors, i quan gràcies a aquesta audiència i a aquest prestigi ha aconseguit cobrar de les principals institucions del país a canvi de ser-ne la catifa, els ha arraconat tots dos perquè el que expliquen molesta els qui li omplen el raspall.

Antich és la metàfora de la derrota catalana, perquè més enllà de la desfeta de l´independentisme, hi ha una derrota catalana que es basa en que Catalunya és el català i no l´estima. Si la columnista de La Vanguardia és la Pilar Rahola i el columnista d´El Punt és Manuel Cuyàs, quin altre destí mereixem que no sigui el naufragi? Si Catalunya és el català i això és el que en fem, quin amor podem reclamar quan nosaltres ens odiem tant? Si els diners de les institucions serveixen per subvencionar majordoms i no el talent que fa que les societats es tornin cultes i pròsperes, quin 155 podria ser pitjor?

Catalunya no estima el cor del que és i els governants dels partits independentistes diuen que volen fer un Estat i són incapaços de superar l´estat mental de la tribu: massa sectaris, massa mesquins, massa petits per entendre que un Estat és un patrimoni i no la rotllana tribal dels qui estan d´acord amb nosaltres i encenen fogueres cada nit per exorcitzar-hi la discrepància. Flotats, Boadella i més recentment Lluís Pasqual. Arcadi Espada, Valentí Puig i, ja fa molts anys, Josep Pla. Tots extraordinaris, tots traïdors, tots foragitats. Vet aquí la derrota fonamental. El tam-tam del bruixot contra els genis que estiren una mica més enllà els límits de la Humanitat. El protagonisme mediàtic de Cuyàs és una bandera blanca de rendició de la cultura catalana i després era només qüestió de temps que Puigdemont o Torra prenguessin la Generalitat.

Quan preferim l´adhesió incondicional al talent, la militància a la qualitat, l´engany que ens tosta l´esquena i ens riu les gràcies a la veritat que ens empeny a créixer; quan ens estimem més la propaganda que la llum i no protegim les flors estranyes pel pur deure moral, espiritual i estètic de fer-ho, no podem reclamar cap glòria, ni cap elevació, ni cap victòria. I molt menys podem fer-ho en nom d´una idea de Catalunya que és el català i es justifica només pel català.

Per això quan a principis de setembre un amic va dir-me: «no pots continuar vivint sense llegir l´Albert Soler», i vaig trobar-lo en aquesta casa, vaig pensar que un diari que té el bon gust, l´humor i la valentia de publicar els seus bonísssims articles, voldria que fos, en la mesura que el director m´ho permeti, també el meu diari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook