Es sorprenent que Pedro Sánchez, tan prudent fins ara amb el procés català, s´hagi esquinçat les vestidures per la reprovació al Rei Felip VI aprovada al Parlament pels seus socis al Congrés. Sánchez ja hauria de saber, o li haurien d´haver explicat, que la política catalana és postureig i gesticulació (la mateixa gesticulació que van exhibir els regidors de Girona quan divendres van fer veure que treballaven). La reprovació al Rei, de nul valor jurídic, només serveix perquè els comuns hagin pogut marxar tranquils de cap de setmana. La història comença dimarts, quan els comuns van votar en contra d´una resolució similar amb una trampa final: el text també instava a demanar la independència. I, per molt que Albiach i Alamany anteposin sempre el suport al procés als seus suposats ideals d´esquerres, no es van atrevir a tant. Amb el que no devien comptar és que els cauria un ruixat d´improperis acusant-los de monàrquics des dels comptes de twitter i facebook independentistes. Resultat: els comuns van presentar dijous una altra resolució per reprovar el Rei, que va comptar amb els seus vots i els d´ERC i JxCat. La cara neta, i demà serà un altre dia. No em sorprèn que Xavier Domènech sortís cames ajudeu-me.

El Parlament català segur que té el rècord mundial de mocions i resolucions intranscendents i inaplicables. No d´ara; de sempre. De mocions reconeixent el dret a l´autodeterminació en portem unes quantes, amb el resultat que tothom coneix. Dijous, també es va aprovar una resolució condemnant el franquisme (la novetat seria que no el condemnessin). En la mateixa sessió, el Parlament va reprovar l´expresidenta Núria de Gispert pels seus tuits xenòfobs i va aprovar una resolució defensant els llaços grocs. Tot plegat, d´una importància capital. En canvi, la Cambra va rebutjar una resolució de la CUP en la qual es demanava limitar a 67.000 euros anuals, que no està gens malament, el sou màxim dels alts càrrecs de la Generalitat. Aprovar això, sí que hauria tingut transcendència, però amb les coses de menjar no s´hi juga. Ja ho deia Zaplana, o igual va ser Palop: «Estic a la política per forrar-me».

Malgrat repetir cada dia la cantarella del «mandat del Parlament», ni el mateix Executiu català fa cas a les resolucions de la Cambra catalana quan sí que són de la seva competència. Encara està pendent d´executar-se una de fa un parell o tres d´anys quan el Parlament va instar el Govern a rebaixar les brutals taxes universitàries que es van aplicar quan Artur Mas era president i Toni Castellà, secretari d´Universitats. Ja ho deia el gran Groucho Marx: «La política és l´art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». I això que Marx no coneixia el Parlament català.