14 de octubre de 2018
14.10.2018

La pervivència de Rodoreda

14.10.2018 | 06:00

Aquest passat dimecres es van complir 110 anys del naixement de Mercè Rodoreda, una autora estretament vinculada a les nostres comarques: va morir en una clínica de Girona i va voler que l´enterressin al cementiri de Romanyà de la Selva, el seu últim refugi, on va escriure i revisar part de la seva obra. Malgrat que els darrers anys li arribessin els reconeixements i els guardons de tota mena, així com una gran popularitat (segurament engrandida per la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant), el camí fins al cim no va ser gens falaguer.
Marcada per una infantesa atípica i la figura del seu avi, per l´exili i les privacions, per una relació enriquidora i alhora tumultuosa amb Armand Obiols, per etapes de profundes crisis personals, morals i literàries, per un ambient familiar convuls i tens, per la llarga i fructífera amistat amb el seu editor Joan Sales... Rodoreda va posar la creació literària per sobre de tot i va bastir una de les obres més sòlides, fascinants i lúcides de la nostra literatura. Una autora, a més, que va ser capaç d´arribar al gran públic, a un lector fins i tot ocasional, a través d´uns personatges plens de vida i autenticitat i d´un llenguatge planer però penetrant i altament suggeridor. I amb tot, Rodoreda no va decebre mai els lectors més avesats i exigents, perquè la seva obra és rica en matisos, subtil, d´un lirisme seductor, una obra curulla de símbols, mites i intuïcions, que creix constantment, que evoluciona i busca sempre nous camins d´expressió.
La darrera etapa de la seva vida la va passar a Romanyà, primer a l´hostal del poble i a casa de la seva amiga Carme Manrubia, i després a la casa que ella mateixa s´hi va fer construir. Aquells darrers anys, era ja una autora consagrada, gairebé una llegenda, una dona amb molta vida viscuda i una obra impressionant, traduïda a diverses llengües; una dona que cercava la pau i la contemplació, potser l´arcàdia de la infantesa. I tot allò tan anhelat i desitjat ho va trobar en aquell racó de món, envoltada de silenci i solitud, de cels de tramuntana i boscos d´alzines, suros i roures, de les seves estimades flors, els seus gossos i els seus llibres. És la plenitud vital i literària, la darrera parada d´una existència intensa, independent, a cops dura, feixuga i frustrant, a cops fèrtil i gairebé màgica. Potser per tot plegat va poder afirmar: «He vingut a Romanyà per morir».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit