S ha posat de moda dir que qualsevol moviment en contra de l´statu quo és populisme. Així, el que fa Donald Trump a Estats Units és populisme, el que fa Matteo Salvini a Itàlia és populisme, el que fan a Polònia i a Hongria són populismes, el Brexit és populisme i el procés cap a la independència català també és populisme. Tot el que no agrada a l´establishment és tractat com a populisme.

Aquests moviments són la reacció de les societats davant de problemes que els polítics no han sabut resoldre. A Gran Bretanya va ser la pèrdua de la indústria i manufactura local la que va augmentar el descontentament dels ciutadans. La culpa la van posar en la immigració, quan el fet era una pèrdua de competitivitat del teixit empresarial britànic degut a una lliura sobrevaluada per l´activitat de la City. La gent no va veure que la decisió de convertir Londres en una capital financera tenia conseqüències en altres llocs de treball i la seva idea de nació illa, amb una moneda que els recorda l´imperi, va prevaldre sobre qualsevol altre anàlisi: la culpa era d´Europa i dels immigrants i calia retornar a l´illa imperial.

Als Estats Units va passar una cosa semblant. L´interior del país es va empobrir al no poder competir amb el mercat global, sobretot amb els productes provinents de la Xina, Mèxic, Canadà, Japó i Europa. L´arribada de Trump té la missió de frenar aquest moviment, contenir la globalització i deixar que el teixit econòmic del centre del país torni a revifar. Com a Gran Bretanya, la culpa també es carrega sobre els immigrants. Trump ha rescatat els aranzels d´un moviment global que es va inventar Estats Units pensant que podrien vendre serveis i productes a uns països poc desenvolupats. La història ha resultat inversa: els països subdesenvolupats s´han espavilat i han acabat venent als països occidentals.

A Itàlia passa el mateix. Durant anys se l´ha deixat sola per rebre una allau de centenars de milers de refugiats. A més, la seva idiosincràsia amb el problema nord-sud, l´ha deixat descol·locada per resoldre el problema. El sud va xuclant recursos del nord de forma contínua, és un mecanisme que funciona així des de la guerra mundial. Amb el temps el desequilibri s´arranjava amb una devaluació. Amb aquesta, el nord esdevenia novament competitiu front l´exterior i el sud veia deteriorada la seva riquesa d´un cop, amb un retorn parcial a l´inici. La devaluació era una compensació a la pèrdua de riquesa del nord. Amb l´arribada de l´euro això ja no és així i els italians no saben trobar una altra fórmula per resoldre la transferència contínua.

El procés cap a la independència de Catalunya té símils amb el cas italià. Catalunya és industrial, molt oberta a l´exterior, com el nord d´Itàlia. La pèrdua continuada de riquesa a raó del 8% del PIB és un llast per a la competitivitat exterior, atès que l´esforç que es fa no es veu compensat adequadament. Aquí el camí escollit ha estat el de separar-se d´Espanya, de posar terreny pel mig. Es podria haver fet com a Itàlia, posar proa contra l´euro, qüestionant l´austeritat de la moneda i atemptar contra ella, com fa Salvini. Però no, aquí el problema s´ha identificat de forma diferent i el que es vol és disminuir la transferència contínua de riquesa cap a un Madrid egòlatra i cap a un sud que no espavila.

Els casos de Polònia i d´Hongria són casos d´adaptació des d´un règim autoritari sota el paraigua de la URSS a un règim democràtic, diferents dels moviments globals.

Davant tot això, el que fa la classe política europea és titllar aquests moviments de populistes, sense entrar en l´arrel del problema. A la Gran Bretanya la solució hagués estat que la lliura hagués entrat dins el paraigua de l´euro, com ho va fer el marc alemany. Justament aquí hi ha un dels altres problemes que Europa no vol resoldre, la contínua revaluació de l´euro per culpa d´Alemanya. L´economia alemanya es va enfortir a partir de l´any 2000, i sobretot després de la crisi de 2008. Ells van saber capejar millor la crisi i en van sortir molt més enfortits que la resta del món. El resultat és un superàvit exportador del 8% del PIB, molt superior que els que permeten els tractats europeus del 6%. Alemanya amb aquestes xifres hauria de ser la locomotora neta d´Europa i hauria d´invertir més, apujant el consum, però es resisteix a fer-ho perquè això li faria perdre competitivitat i apujaria la inflació.

Una Alemanya (que pesa més del 30% sobre l´euro) amb un superàvit permanent del 8%, fa que l´euro estigui sempre revaluat, impedint a les economies del sud d´Europa, França, Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, que puguin ser competitives. I alhora no es poden beneficiar de l´efecte locomotora que hauria de tenir. Alemanya fa trampa com Salvini ho farà amb el dèficit pressupostari i Espanya ho fa permanentment, però ningú ho denuncia.

Els polítics europeus no saben mirar més enllà, només saben resoldre el dia a dia, quan el que cal és resoldre aquest superàvit comercial d´Alemanya, trobar una solució nord-sud d´Itàlia i d´Espanya, i convèncer els britànics que han errat en l´anàlisi de la pèrdua de competitivitat. Però no, prefereixen exculpar la seva inutilitat amb l´argument dels populismes. Venen temps molt convulsos.