Pablo Casado no només va al·legar que el seu màster fabulat era legal, sinó que el possible suborn hauria prescrit. El refugi en un delicte anul·lat per la seva comissió fora de termini és irreprotxable en un delinqüent comú, però impensable en el president del primer partit polític del país. Llevat que hagi dimitit abans per facilitar la seva defensa. El Tribunal Suprem va tractar el líder de l´oposició amb la deferència que es donava per suposada, encara que un residu de vergonya el va impulsar a afegir l´evident «tracte de favor».
El polític que s´ha beneficiat d´aquest abús universitari ni tan sols ha d´enfrontar-se a un jutge per oferir unes mínimes explicacions. Les institucions tornaran a resoldre-li la feina bruta penal, igual que li van aplanar el títol acadèmic. Imaginar que aquesta cadena de vulneracions transcorre sense seqüeles equival a pensar que el president del PP va cursar efectivament un màster. Per desgràcia, el perjudici no recau en el polític que considera que un delicte no importa, si ha transcorregut el temps suficient. El prestigi ja molt erosionat del Suprem pateix el major dany. La corrupció massiva dels populars, que va acabar desallotjant Rajoy, vessa generosament i homogèniament per les estructures estatals.
La política aporta només un mirall del frau com a signe dels temps. La traïció a la confiança del consumidor, elector o ciutadà explica el desplaçament de les majories socials cap a comportaments ultramuntans. No és una migració, és una expulsió. L´engany ha ingressat com a norma acceptada, si es comet en les condicions higièniques adequades. Sense que els Estats Units serveixi d´exemple, la faceta més escandalosa de la relació entre Donald Trump i l´actriu porno Stormy Daniels és que l´avui president es comprometés que la seva amant progressés artificialment en el programa concurs del magnat, a canvi de les contrapartides previsibles. En altres latituds seria un delicte que no propulsés la seva amiga entranyable.
Mai s´havia sermonejat tant sobre l´ètica dels negocis i el dany reputacional, ni s´havia assaltat amb tanta fúria tots dos conceptes. La duplicitat entre una regulació per mostrar a l´exterior, i una altra per al consum intern, esclata amb alarma en exemples com els falsos màsters. En una investigació a dues velocitats, hi ha alumnes que purguen l´obtenció irregular del títol perquè no van prendre la precaució de blindar-se. D´aquí a concloure que la presidència del PP aporta una excel·lent protecció, a Rajoy o a Casado, només hi va un pas.
L´acceptació resignada de la contaminació política amb el frau acostuma a contraposar-se a la puresa idealitzada de l´orb científic. La novel·la fonamental sobre l´ètica de la investigació és El dilema de Cantor. El seu autoe, Carl Djerassi, un dels pares de la píndola anticonceptiva, aprofita la seva experiència al laboratori per concloure que «sense la confiança, la investigació científica no podria funcionar». A continuació, els majors fabricants d´automòbils del planeta manipulaven de comú acord les seves emissions, oferint dades falses que a més contribuïen a lesionar la salut dels ciutadans. O les grans marques de begudes embotellaven aigua de l´aixeta, per vendre-la com a mineral. La transformació de la indústria en una novel·la picaresca no ha anat a càrrec dels truans minúsculs, sinó dels gegants del sector. La cobdícia no és una prerrogativa dels Gordon Gekko de Wall Street, el doctor José Baselga dimiteix del seu càrrec al cim de la recerca oncològica entre una pluja tòxica de milions de dòlars.
El frau no es comet des de la convicció que serà impune, sinó que serà oblidat. En contra de Djerassi, els defraudadors confien que la seva estafa personal no afectarà irreversiblement els resultats generals. No es tracta d´erradicar les conductes indesitjables, sinó de mantenir-les dins d´uns marges tolerables. En contra dels fanàtics del control, el món actual no es basa en la gestió de l´ordre, sinó en la digestió del caos.
El preu de la desconfiança és un augment exponencial dels costos. Així es comprova en la mecànica dels Bitcoins, on cada transacció tanca totes les anteriors, a costa de disparar l´escalfament global en els arxius. Sovint es plantegen els límits en l´emmagatzematge de la ingent quantitat de paraules escrites, sons i imatges incorporades contínuament als núvols. Si tots aquests documents demanen verificació, l´empresa adquireix proporcions borgianes. D´altra banda, les regles de comprovació estan contaminades des del precís instant de la seva confecció, pel mateix argument que estableix que ni el diví Facebook és inatacable.
