La veu del fiscal sona a la ràdio parlant de sous de set xifres: 1,4 milions l´any 2008, 2,5 milions l´any següent, un total de dotze milions entre 2008 i 2012. És el que hauria cobrat Adolf Todó com a director de Caixa Catalunya entre el moment que va ser fitxat i el moment en què va ser cessat, en ple naufragi de la veterana institució fundada moltes dècades enrere per la Diputació de Barcelona.

El fiscal recita les xifres i al ciutadà oient de la ràdio li pugen onades d´indignació des de les entranyes cap al cervell. Per aquesta mena de sous, el mateix Todó i el qui llavors era president de La Caixa, Narcís Serra, seuen a la banqueta dels acusats. Se´ls imputa haver disparat les retribucions dels alts directius justament quan la crisi amenaçava l´entitat. I l´exvicepresident espanyol es defensa argumentant que en moments de crisi calen els millors directius, i que per aconseguir-los cal pagar els millors sous. És el mateix argument que exhibeix qualsevol president d´un club de futbol quan se li critica el cost d´un fitxatge estel·lar.

Quin és el sou de Messi? En un any ingressa més de quatre vegades el que Todó en quatre anys, i això només per la fitxa. Amb tots els altres ingressos se´n va a unes quantitats que alguns mitjans situen en els cent milions anuals. I cap afeccionat barcelonista no es queixa, perquè l´argentí li proporciona instants de felicitat absoluta. En canvi, Caixa Catalunya ha costat molts diners als contribuents, perquè va haver de ser rescatada per l´erari públic amb una despesa que no es va recuperar quan fou venuda a un grup bancari. Les quantitats que desfilen pel judici, i que remouen les entranyes de l´oient de la ràdio, es mouen en una esfera que la immensa majoria dels ciutadans considera estratosfèrica, però en què es troben també les remuneracions dels grans directius bancaris o dels principals gestors de les grans empreses. Aquests alts executius diuen als principals accionistes: faré que les teves accions augmentin de valor i que rendeixin bons dividends, però vull participar en la festa. I quan ja tenen el control, l´aprofiten per cobrar encara més i per «blindar» la indemnització per acomiadament.

Les caixes no tenien accionistes; se suposa que eren una mica de tots, i quan van anar a l´aigua, quan van costar-nos molts diners dels pressupostos, hem mirat els seus directius i ens hem fixat en el que cobraven. No ho faríem si encara fossin vives i saludables.