Sovint veiem com els personatges més destacats, subjectes al protocol més rigorós, el vulneren jo diria que intencionadament. Em refereixo a figures tan destacades com el papa Francesc, que acostuma a franquejar el cordó de seguretat que el separa de les masses que s´amunteguen allà on va, abraçant i agafant a coll la mainada que esperen per veure´l i saludar-lo. També van ser sonades les badades que va cometre el matrimoni Obama el 2011, mentre visitaven el Regne Unit, quan l´aleshores president nord-americà, en l´etiqueta del sopar de gala, parlava efusivament amb la reina Isabel, mentre se sentia el God Save The Queen, quan la norma demana mantenir el silenci. La seva esposa Michelle, la primera dama dels EUA, amb aquesta espontaneïtat de qui no s´ha educat en les estrictes tradicions d´un país monàrquic, va gosar passar el braç per l´esquena a la Reina mentre passejaven pel palau de Buckingham. Imagino que tots dos personatges anaven despistats amb tantes normes que no fan més que interrompre uns moments de naturalitat, tan necessària per apropar postures antagòniques en determinades negociacions. Perquè les normes protocol·làries acaben fent de barreres, moltes vegades absurdes, en el segle XXI on el món diplomàtic, cada cop més global, és pragmàtic i defuig de les impostures del rígid protocol. Darrerament s´està comentant també la patinada que van cometre al Saló de Trons del Palau Reial el president del Govern espanyol Pedro Sánchez i la seva dona, Begoña Gómez, durant el ja arcaic besamans que ofereixen els Reis d´Espa­nya el 12 d´octubre a autoritats i representants de la societat civil. Un cop la parella havia saludat els Reis, en lloc de seguir caminant deixant-los sols, van romandre al seu costat fins que els següents convidats van arribar per procedir a la tradicional salutació. És més un símbol que un error de sapastre.