17 de octubre de 2018
17.10.2018

Atracció

17.10.2018 | 00:14

Hi ha una imatge molt recurrent a l'imaginari fantàstic que descriu molt bé les sinergies entre les persones: aquella segons la qual el que tenim per damunt nostre, més que una divinitat, és una entitat extraterrestre que juga amb les nostres vides com aquell que juga amb uns clicks de Playmobil. És a dir, que els nostres destins venen marcats pels capricis d'algú que mou els fils, que ens sotmet a una incerta espiral d'encontres i desencontres basats en presumptes casualitats de les quals mai no trobem una explicació raonable. En aquesta vida es pot ser tan pragmàtic com es vulgui i es pot voler tocar de peus a terra, però hi ha coses que defugen tota lògica narrativa. No es tracta de viure al·lucinat per tot i per tothom, però és obvi que hi ha elements que semblen conjurats de forma gairebé sobrenatural. Per exemple, que descobreixis que una persona que veus pràcticament cada dia era de viatge a la mateixa ciutat durant el mateix període de temps que tu sense que cap dels dos ho sabéssiu; que t'adonis que algú que ha aterrat a la teva quotidianitat de forma inesperada era la nena petita d'una casa a la qual havies anat a jugar quan eres petit perquè eres amic del seu germà gran; o que un bon dia t'assabentis casualment d'una història que afecta uns bons amics però que diu més sobre tu mateix del que mai t'hauries pensat. És una estranya atracció que ens uneix i ens separa en idèntica proporció, perquè en molts casos la línia que separa proximitat i llunyania és molt fina, però ens connecta amb persistència, com si fóssim els fotogrames perduts però indispensables d'una pel·lícula en projecció. Vivim sense mirar a costat i costat, perquè ens entossudim a concebre l'existència de forma lineal, però als racons sovint invisibles és on trobem l'explicació de les nostres identitats. Podem aprendre a no fer cas a tot això, a caminar sense aturar-nos a mirar, però al final, si hi parem atenció, descobrim que la realitat està plena d'enigmàtiques constatacions. Ens unim i desunim, ens creuem i marxem, però quan notes que hi ha vincles que es resisteixen a trencar-se, teniu-ne cura: vol dir que segurament l'únic que heu de fer és deixar que l'atzar hi digui la seva. Tant és si creieu o no en les casualitats, és igual si menysteniu les coincidències. Esteu legitimitats a no fer cas del missatge, però del que es tracta és de llegir-lo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook