Despullats i indefensos venim al món. Despullats i indefensos en marxem. Aquesta veritat dels clàssics és una de les certeses d'una època de notícies falses i veritats tan maquillades que semblen mentides. En l'interval, del naixement a la mort, ens engresquem com a patriotes acèrrims, com a fanàtics de clubs de futbol centenaris, en disputats partits de bàsquet, o no tant, com a aspirants a conductors de cotxes de gran cilindrada que mai podrem tenir.
En l'interval, fem d'algunes d'aquestes coses un art efímer. Un regat de videojoc, una jugada a tres bandes a la pista de bàsquet, un bon article d'opinió. El rellotge automàtic, de fabricació suïssa, alemanya i francesa: meravellosa peça per contenir el temps. Palpar els racons conservats del fons marí de la Costa Brava. Trepitjar la plaça mínima, a tocar la Universitat del Barri Vell, a on els lledoners et protegeixen de tots els mals. Recórrer la costa de perfil impossible i penya-segats profunds que cauen en l'Oceà, a on s'intueixen les Amèriques. Descobrir, com el vell explorador, com l'habitant del somni, un espai poc trepitjat per l'home. El Lanzarote de Manrique, convertit en una festa per l' Omar Sharif, amenaçat per la cobdícia; la sensació estranya en seguir les petges dels guanxes.
Del naixement a la mort, el viatge meravellós de la vida. Que desgraciem amb disputes, odis i enveges; mil, deu mil, deu mil cops mil, fins a l'avorriment i l'extenuació. De forma vergonyant. Clamorosa. Del naixement a la mort, la superació i l'esforç per aconseguir els objectius marcats. O la sensació de derrota acarnissada i roja quan fracassem. La meravella del plor del nadó: les seves manetes mínimes, com el projecte del demà que vindrà. Que tot li sembla nou, perquè un cosmos es construeix cada segon al seu voltant. El somriure infinit on es dilueixen, per art de màgia, totes les angoixes hagudes i per haver. No ho digueu a ningú. Sales d'espera en hospitals plens de rètols contra l'administració. Converses per omplir en ascensors, que si l'anticicló de les Açores, que si les riuades mortals, que si... Només quan aprens a conviure amb la desgràcia del món, a extreure'n les coses positives, només llavors, aprens a viure. I a conviure amb tu mateix i les teves pors.
