Estableix l'economia bíblica que a set anys de vaques grasses els en seguiran set més de vaques magres, i viceversa. Ara tocaria temps d'arques plenes i, en conseqüència, el nou Govern de Sánchez ha optat per una política de despesa amb pujada del salari mínim, millora de pensions i altres mesures que compensin anteriors retallades.

L'única objecció que es podria fer a tan elogiables propòsits consisteix en el fet que les vaques de l'Estat no gaudeixen de robustesa, ni molt menys. Després de l'enorme endeutament que la crisi va portar amb ella, Espanya deu ja l'equivalent a tot el que produeix en un any.

Aquí es viu de prestat, si bé és cert que altres països fan el mateix i, pel que sembla, no passa res. Itàlia, un suposar, deu un 131 per cent del seu producte interior brut; Portugal, un 125%, i Grècia, la campiona europea, arriba als 176 punts percentuals en aquesta Lliga dels deutes. Per no parlar ja dels Estats Units, que deuen un 107% del que produeixen anualment, si bé en el seu cas poden permetre's aquestes i altres alegries gràcies a les màgiques estampetes de Sant Dòlar.

Viure a crèdit no és, en realitat, un problema. Tot depèn de les quantitats. Sabut és que si un particular deu 10.000 euros a un banc, és ell qui té un problema; però si aconsegueix endeutar-se en 100 milions, el problema ja passa a ser més aviat del banc. Que ho preguntin, si no, a les entitats financeres que van morir després de l'última orgia del totxo.

No passa el mateix amb els Estats. Ja deguin deu mil o centenars de milers de milions, el creditor els perseguirà fins que paguin l'últim cèntim, sota l'amenaça de sotmetre'ls a «rescat». Paradoxalment, cap vol ser rescatat.

El problema -i alhora, l'avantatge- en el cas d'Espanya és que el control dels diners l'exerceix la Unió Europea. Els governs nacionals han de sotmetre els seus pressupostos a l'escrutini de Brussel·les (o més exactament, al de Berlín), donada la limitada sobirania de la qual gaudeixen pel que fa als assumptes financers.

Sánchez pot pactar el que li plagui amb Iglesias, que tot i superar -com podria passar- la prova del Congrés, haurà d'atenir-se als límits de dèficit que imposa a tots la UE. Qui gasti més del que té en una proporció superior al 3 per cent, cosa que ha fet Espanya en els últims anys, passarà a estar sota el control de l'autoritat realment existent. I, el que és pitjor, amb caràcter preventiu. Si els euròcrates estimen que el Govern espanyol estira més el braç que la màniga en els Pressupostos de l'any que ve, Pedro Sánchez tindrà un problema.

Sol dir-se que els governs de dreta gestionen millor l'economia i que, a canvi, els d'esquerra són més eficients en el repartiment de la riquesa acumulada. Sigui certa o no, el Govern de Sánchez sembla disposat a complir amb la segona part d'aquesta màxima, tot i que no arriba ni de lluny als extrems en què va incórrer anys enrere el malgastador Zapatero. No hi ha en la seva oferta, tímidament socialdemòcrata, ofertes de tall peronista com els xecs-nadó o la compra de vots a 400 euros la papereta.

En això es coneix que l'ull vigilant del Big Brother de Brussel·les retreu el que és seu fins i tot als més gastosos. Una cosa són els set anys de vaques grasses que preveuen les finances de la Bíblia i una altra ben diferent, i molt més terrenal, la mà de ferro de la nostra estricta governanta Merkel. Sánchez no ha trigat ni tres mesos a entendre-ho.