El president Quim Torra em sembla un bon jan, home pacífic i confiable, gens autoritari, ni impositiu; afinat estudiós, rata de biblioteca, bonhomiós, que inspira bons sentiments i considero una injustícia fer-li mal, perquè no l'imagino actuant agressivament contra ningú. El persegueix un tuit enrabiat, qualificat de supremacista, i que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que encaixa en la tipificació del que és un delicte d'odi. Una literal turpitud d'en Torra.

Fa forçadament de polític per un destí inopinat i excepcional i mostra sense fingir massa que no li agrada aquesta feina, que no està arrapat al poder i que preferiria romandre en la seva editorial debatent de literatura. Home gris, sense cap carisma; li manca la passió i la vehemència, la murrieria, que molts troben a en Carles Puigdemont.

S'ha trobat al bell mig d'un foc creuat entre l'ERC ressentida de l' Oriol Junqueras, empresonat, i el PDeCAT teledirigit des de Waterloo per en Puigdemont. En aquestes últimes setmanes s'han visualitzat de nou els malentesos entre els dos partits polítics i la hipòtesi d'un nou tripartit format per ERC, PSC i els Comuns torna a agafar versemblança. Endemés, el PDeCAT decapitat es troba sense un líder, mentre que ERC en va sobrat, en té tants que no sé com s'ho faran per triar-ne un. La tensió entre ERC i PDeCAT ha desembocat en xocs personals imperdonables més que polítics. La política s'hauria de separar de les tensions personals, però quan han succeït fets tan alarmants com la d'uns polítics a la presó i altres en un exili tou fa quasi impossible la reconciliació.

En Q. Torra acceptà com un deure patriòtic el càrrec, no obstant ell no és un polític, és un activista social. No en sap, de fer de president perquè cada dia entra en contradicció amb les seves conviccions més pregones i l'obligació de manar amb astúcia i ser diplomàticament eficaç i no se n'acaba de sortir.

Antonio Machado aconsellà distingir les veus dels ecos i en Quim Torra massa cops apareix com un eco d'un potent altaveu que resideix a Waterloo. Aquesta relació entre en Torra i en Carles Puigdemont ha propiciat moltes metàfores i cap d'elogiosa: vicari, apèndix, ventríloc, dependent, viatjant, interí, becari, etc. En totes es pretén rebaixar el rol que exerceix, tanmateix massa sovint fa efectivament la impressió que en Puigdemont fa d'apuntador i els actors polítics reciten el paper que ell ha escrit. També és cert que en aquest últim temps alguns actors s'han revoltat contra l'autor per adquirir veu pròpia, no impostada.

En Miquel Iceta declarà fa unes setmanes que en Quim Torra és una d'aquelles persones amb les qualsaniria a sopar. Una forma clara i entenedora per expressar la simpatia i confiança que susciten determinades persones amb les quals t'agradaria entaular-te. Aquesta fórmula senzilla de l'Iceta de distingir els individus en dos grups, amb els que voldries compartir un àpat i amb els que no prendries amb ells ni un cafè; molts la practiquem i regula les nostres relacions socials.

A Preguntes Freqüents, un programa sabatí presentat per Laura Rosel, en Quim Torra es va referir a ell mateix dient-se «pobre de mi», i efectivament va traduir en llenguatge senzill el que inspira per a molts la seva persona. Home monàstic i venerable, desbordat pel flux incessant i trepidant dels esdeveniments impossibles de controlar. Que neguiteja és inqüestionable, que pateix i està desconcertat és ben cert. Un matí aconsella als CDRs que «pressionin» i a la nit uns empenyen els mossos d'esquadra en el Parlament de Catalunya pensant que això és el que vol en Quim.

Un apreciat columnista del Diari de Girona va escriure que el dia que van proclamar en Torra honorable president de la Generalitat, es va trobar amb la seva dona i fills en un restaurant de Barcelona. Una fonda senzilla, econòmica, els guipava i va dir-nos que en les seves cares hi havia més preocupació que joia. L'elecció hauria de ser motiu d'alegria, tanmateix la família era conscient en quin vesper s'havia ficat el pare i intuïen que tot podia acabar malament.

Malgrat l'aspecte extern d'home antiquat, alimentat amb menges nostrades, de tallar raïms a la verema, trencar mongetes a l'hort o elaborar ratafia amb herbes, fruites i secrets, és un erudit modern, expert en el període republicà, coneixedor profund de la història de Catalunya, un home políglota, que no desentona gens en un restaurant xinès o en un d'italià. Igual que imagines trobar-lo en una taula al costat de trabucaires amb barretina, tampoc t'estranyaria veure'l entre dirigents de grans empreses. Cert que sembla més un intel·lectual que un gestor, però durant anys va treballar a Suïssa per a una multinacional d'assegurances.

En Torra no dissimula ja, se sent incòmode, prematurament fatigat, com si el càrrec li fos massa feixuc o s'hagués adonat que no està preparat. Home obedient i disciplinat com bon català, que té una visió històrica i literària idealitzada del passat del nostre país. Abans la lluita per la llibertat d'un país era un fet regional, limitat a les fronteres, ara tot ha esdevingut internacional, ja no som un veral, som aldea global en el mapa del món.

La fi de bon veïnatge entre ERC i el PDeCAT paradoxalment facilita la permanència d'en Torra a la presidència i fa que es pugui dedicar a governar. La pèrdua de la majoria parlamentària sobiranista ha donat un raonable oxigen als dos partits sobiranistes, puix els facilita l'argument perfecte per no avançar sobiranament. La correcta i comprensible excusa. No són suficients els independentistes en el Parlament i no poden exigir un referèndum d'autodeterminació, no tenen majoria i tot per culpa del jutge Llarena. Ara han de dedicar tots els esforços per guanyar les municipals. Qui dies passa en el poder, anys empeny.