Tots els mesos de l'any tenen personalitat pròpia, ben identificada, que l'exhibeixen a la seva carta de presentació. Ja poden anar passant els anys, però els canvis de full mantenen la seva fidelitat a uns principis de renovació, tarannàs de la biologia, matèria primera pel relat de la gent dels refranys, feina per als estudiosos de la meteorologia, inspiració d'escriptors i pintors. El calendari i el seu rastre formen part de la família humana. Aquesta manera espectacular de generar canvis a la faç de la terra imprimeix caràcter, coloraina o grisor, alegria o tristesa, segons la circumstància del lloc. Els mesos de l'any són un circuit imprès de notificacions i avisos lligats a la geografia local.

L'octubre i Girona formen una parella amb personalitat ben definida, de gran capacitat de convocatòria. Les Fires de Sant Narcís són la cara riallera de la tardor, que a finals de mes proclama el sentit de la festa i de la trobada amb moltíssima gent. Un segon atractiu és el canvi de color dels arbres que ens fan companyia; va ser un octubre quan vàrem aprendre el nom i l'estimació dels liquidàmbars del malaguanyat parc Central, amb les seves tonalitats que enlluernaven. I és a l'octubre quan la Devesa, ella tan sola, canvia de color, tot i que els gironins li donguem l'esquena.

Però hi ha un tercer component per tenir present en aquesta notificació de Girona feta des de Girona. És la història de les inundacions. És cert que el Ter i els seus terribles aiguats ens queden lluny, des de la inauguració de la presa de Susqueda, ja fa 50 anys; com dues generacions de gironins ja no saben de què es parla quan es recorda un nivell de dos metres d'aigua al barri de Pedret. Però l'Onyar continua existint amb un tram final urbà dissortadament molt conegut pels establiments que toquen a les seves riberes. No es pot oblidar la crònica puntual del comportament dels nostres rius i en aquest sentit es recomana la lectura del llibre Les inundacions a Girona, d' Anna Ribas Palom, que fa entrar en el gran respecte per un temps històric d'una ciutat vulnerable al risc, i mostra també la tenacitat continuada per aconseguir formes d'adaptació enfront dels esvalots dels nostres rius. Octubre ha sigut el mes que repetidament ha portat greus problemes d'inundacions. I si bé el Ter ara -possiblement- ha sigut domat, plana sobre l'Onyar el dubte de l'oblit. L'existència de l'Onyar, tan lligada als equinoccis i solsticis que el poden empènyer a creixements perillosos, havia preocupat alguna autoritat i algun tècnic. Ara fa temps que aquí tothom evita haver-ne de parlar. Temps era temps s'havia projectat un sistema per evitar les inundacions de l'Onyar: es tractava d'unes petites preses que s'haurien construït aigües amunt per contenir i laminar les possibles avingudes; d'aquell projecte mai més no se'n va parlar. Uns quants anys més tard la conca del nostre riu va ser estudiada per l'Agència Catalana de l'Aigua; d'aquell treball en va sortir la sentència que la plaça de Catalunya, la plataforma sobre l'Onyar, és un gravíssim obstacle a la crescuda del riu i s'ha d'eliminar. Aquella decisió va causar un cert rebombori a la ciutat, per la reforma urbanística que suposaria. El debat, però, va ser flor d'un dia i després no se n'ha explicat res més.

Tenim, doncs, tota una raresa, que al costat de les perilloses pluges d'octubre que històricament han desgraciat Girona, també hi ha una persistent sequera informativa referent al tractament i millora que es mereix l'Onyar.