Ara a les pel·lícules de Hollywood s'ha passat de l'escena de beure un whisky on the rocks a la d'encetar una ampolla de vi. Això és com un senyal d'elegància i standing i, sense dubte, aquesta escena considerada glamurosa corrent donarà uns bons calerons als vinyaters. El problema rau en el fet que això s'ha imitat aquí, i ja apareix a les nostres pel·lícules i a les nostre telesèries -he vist aquesta escena a La Riera de TV3 per exemple.
Fins aquí perfecte per als amants de la cultura del vi, o els «amics de la tòria» (cep), com diem a l'Empordà i el Pla de l'Estany. El problema, però, rau en el fet que el model que es proposa és nefast: l'estil de beure nòrdic, anglosaxó, que jo també en dic protestant.
Hom enceta l'ampolla com qui obre una cocacola, i el seu contingut és deglutit per una o dues persones, sense l'acompanyament preceptiu de cap mos. És la manifestació d'una manera bàrbara i perillosa de beure el vi, fomentada, en bona part, per la moda dels cursos de tast, en els quals no se sol insistir que el vi, en la sàvia cultura mediterrània, sempre, d'una banda, es comparteix -és a dir, és una forma de sociabilitat- i, de l'altra es beu, ritualment, a l'entorn d'una taula proveïda de menjar o amb un bon acompanyament.
A Andalusia, per exemple -terra sàvia en l'ús del vi- és impensable demanar un fino o un montilla sense que, indefectiblement, no hi hagi quelcom per picar: d'aquí en va néixer, justament, la principal institució gastronòmica d'Espanya, les tapes. El mateix podem dir de Grècia i fins i tot la beneïda Turquia amiga de l'alcohol, en contra de la fosca vinofòbia islàmica. Amb l' ouzo o el raki hi són preceptives les meze (tapes o entremesos).
El preocupant és que aquest model nòrdic de beure ja ha arribat aquí. Així, els joves -i no tan joves-, que durant la setmana no solen beure alcohol, concentren la seva ingestió durant el cap de setmana. És el que jo anomeno dissociació: el vi dissociat de la vida normal, dissociat de la sociabilitat, dissociat del menjar. Ja no es beu, com era tradicional, cada dia però amb moderació i amb menjar, sinó amb l'únic fi d'intoxicar-se, com fan els joves anglosaxons que martiritzen Lloret amb el seu turisme de borratxera, els mateixos que creuen el canal de la Mànega (per a ells English channel!). Un turisme de cap de setmana molt lucratiu al Regne Unit i als països escandinaus: allaus de clients van en vaixells o ferris els caps de setmana amb l'únic objectiu d'engatar-se o comprar cervesa o alcohol més barat en altres països.
El vi, doncs -incloent-hi el cava o xampany- ha d'acompanyar sempre el menjar -encara que siguin unes simples olives. No m'agraden aquests convits en què et donen un copa de cava però sense res per acompanyar: no és bo ni per a la salut ni per al paladar. En la sàvia tradició pagesa del nostre país, quan t'oferien un porró de vi hi solia haver un tall de fuet o llonganissa, i si era un vi dolç o generós, unes galetes o pastes.
Per això fa anys que vaig renunciar a fer cursos de tast de vins, en els quals el vi és presentat com un ens al marge del menjar, se sol pontificar a partir de llocs comuns i s'hi fa literatura barata. Per sort, l'Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la Universitat Autònoma de Barcelona va acceptar que els meus cursos fossin de «Vins i maridatge». En aquest cas, el matrimoni més ben avingut, sense divorci possible: el vi i el menjar.
