La situació política produïda pel cop d'Estat jurídicopolític comès l'any passat per Carles Puigdemont i alguns dels seus seguidors, ens portà a una determinada aplicació de l'article 155 de la Constitució i la celebració d'eleccions al Parlament de Catalunya. El resultat d'aquests comicis, legals per a tots els grups, líders i electors, donaren com a resultat més visible i alhora preocupant que Catalunya no era un sol poble, com havia proclamat el PSUC dels vells temps, i havien conreant a l'objecte de que ho fos tant CiU com el PSC en la seva condició de forces polítiques determinants en el país.
Recordem-ho: arran de les eleccions del 21-D de 2017 es configuren dos blocs totalment antagònics: JxCat i ERC, més la CUP en la seva vessant independentista, en front de Cs i PP, i viceversa.
Pel que fa a la campanya, es veia acostar un terrible cicló sociopolític, i això va fer que tant el PSC-Units com també Catalunya en Comú alcessin la veu a favor del catalanisme transversal que fins aleshores havíem conegut i que havia fet possible una Catalunya convivencial i pròspera. Va guanyar el tot o res típic de tota confrontació ideològica que té per objectiu matar l'adversari.
El «parlem-ne», nota essencial de la catalanitat, el qual va seguir constituint bandera dels socialistes, socialcristians i comuns al llarg de tot el procés electoral, es va mig perdre tot i resistir l'embat.
Se m'ha demanat, des de Barcelona estant, on sinó?, i per gent que segueix creient en el paper catalitzador del catalanisme conegut i practicat, que ofereixi la meva opinió sobre si aquest té cabuda en l'actuat estat de les coses.
El paper lliurat s'integrarà en altres fins a constituir un llibre coral signat per cinquanta-cinc persones arribades d'espais distints, però preocupades pel que considerem que el camí triat pel desembre de l'any passat no és ni de bon tros el que li convé a Catalunya.
Com a demòcrates, estimem que podem estar equivocats; però com a ciutadans compromesos creiem igualment que no podem callar. Això ja ho fa el parc temàtic de paquiderms constituït per les cambres de comerç, les patronals, els gremis i els col·legis professionals de gairebé tot Catalunya.
Les notes més essencials d'aquest catalanisme han estat la seva transversalitat social i política, la defensa de la identitat cultural i lingüística catalana, una permanent voluntat d'entesa, de complicitat i de consens en el fer dels partits polítics presents a Catalunya, el progrés econòmic d'aquesta com a garantia del benestar social de la seva ciutadania, l'aspiració de tenir majors cotes d'autogovern, la intervenció/participació en la governació d'Espanya en benefici del conjunt de la seva ciutadania i de l'adequació de l'Estat als paràmetres de la Unió Europea, i, prou important, oferir una imatge seriosa, rigorosa, assenyada, moderna i cosmopolita de Catalunya al món sencer.
No sé demà, però avui sóc pessimista respecte el retorn d'aquest catalanisme i del seu paper integrador en una societat que ha optat per trencar-se en dues meitats quan s'ha posat en joc el sentiment de pertinença dels seus ciutadans.
Hem descobert que ni érem un sol poble i encara menys una única nació. Tampoc la llengua catalana ha arribat a configurar l'ànima d'aquesta hipotètica societat única malgrat el pas transcendental - pensàvem- de portar-la a l'escola.
Per l'efecte pèndol, suposo, els que abans parlàvem en català al pati perquè a l'aula tot es feia en castellà, hem estat substituïts pels que ara hi parlen en castellà perquè a l'aula només s'usa el català. Fotografia en blanc i negre d'un fracàs estrepitós.
El 21-D de 2017 es va donar explosió -alliberament violent d'energia emmagatzemada, desprenent gasos, fent soroll i trencant el recipient que la contenia-, però també implosió -la pressió externa fou molt superior a l'interna i les parets del recipient es varen trencar cap a dins- .
La qüestió ara és saber si el catalanisme polític descrit, el conegut i el practicat, por refer aquest cataclisme. En tinc molts dubtes, però cap respecte de l'autoria independentista de qui ha posat de relleu que allò d'«un sol poble» també era una gran mentida.
