Acabem de passar unes setmanes convulses a Catalunya amb una sèrie de fets que mereixen una certa reflexió. Un primer fet ha estat la baralla entre independentistes que ha portat l'independentisme a perdre la majoria al parlament. Els de l'expresident fugat i el seu vicari han intentat atrapar el president del Parlament perquè actués contra la llei i aquest se n'ha sortit per mitjà d'un informe dels lletrats de la cambra. Però el que m'ha sorprès és com han reaccionat el president Torra i el seu govern en perdre la majoria, perquè m'ha semblat que no hi donaven importància. Potser és perquè com que les majories serveixen per aprovar lleis, per governar i el president Torra no té cap interès per fer-ho (fa temps que no es presenta cap iniciativa al parlament digne de ser ressenyada) la pèrdua de la majoria no el preocupa. Per gesticular, pel relat èpic, no calen majories, sols cal mantenir-se en el poder per tenir ressò.

Però també és cert que hi ha negociacions entre els governs de Catalunya i Espanya. Des de la reunió Sánchez-Torra, s'ha reunit la comissió bilateral, hi ha reunions de consellers amb ministres de forma continuada, s'ha reunit la junta de seguretat i aquest dimarts s'ha reunit la comissió d'infraestructures. I encara que a poc a poc es van aconseguint acords. Però això sí, no es pot dir que s'està negociant, s'ha de fer veure que el govern Torra i els grups que el suporten mantenen el rumb cap a una república que ni hi és ni se l'espera. I tot perquè ningú vol ser titllat de «traïdor» pel poder del carrer a qui aquests mateixos grups continuen encoratjant. Aquesta mateixa setmana l'ANC ha fet una proclama dient que cal tirar pel dret, trencar tota negociació i tornar a la DUI i demanava un pas al costat als que no estiguessin disposats als sacrificis que això pot comportar.

I així arribem a la realitat en forma de pressupostos de l'Estat. Socialistes i Podem han firmat un acord pressupostari que pretén revertir el fruit de l'austeritat del govern Rajoy, uns pressupostos socials combinant les condicions de Brussel·les amb unes reformes que ajudin a una societat menys desigual i que, en el cas de Catalunya, venen a suposar una inversió important per complir amb l'annex de l'Estatut que mai va complir el govern Rajoy. I aquí els tenim davant del fet d'haver de decidir si volen governar i aprovar uns pressupostos o si volen gesticular i conservar la seva puresa republicana i deixar caure un acord que podria ser beneficiós per a Espanya en general i Catalunya en particular. I continuem amb les gesticulacions. Fa pocs dies Tardà, ara que ERC sembla més realista, va dir que els ultimàtums els carrega el diable referint-se a l'ultimàtum de Torra en la sessió del debat de política general i uns dies després el mateix Tardà diu que sense cap concessió sobre els presos no votaran els pressupostos. O té notícies que no ens expliquen o jo diria que es tracta d'un ultimàtum (o és gesticulació?). Saben que el govern no és qui per decidir què passa als jutjats, però continuen gesticulant. En uns dies sabrem si és gesticulació o si realment volen carregar-se els pressupostos.

I tot això ve acompanyat per la campanya d'una dreta més preocupada per decidir qui mana (si Ciutadans o el PP amb el permís de Vox) que per resoldre problemes. He seguit atentament els seus moviments i a dia d'avui encara no sé quina és la proposta que fa cada grup respecte als problemes d'Espanya. Es barallen per veure qui diu més fort que «no» a les propostes de les esquerres. No entraré avui en el fet que no proposen sobre immigració, Europa, els pressupostos, etc. i em fixaré només en com aborden el tema català. Ens diuen que s'hauria d'aplicar un 155 indefinit, sense restriccions, deixant l'autonomia en suspens o poc menys. La pregunta és, creuen que per aquest camí resoldrien el problema? A Catalunya hi ha dos milions de ciutadans que voten partits independentistes, com pensen convèncer-los que cal virar el rumb? En democràcia, això s'ha de fer convencent les persones, dialogant, negociant i pactant. Creuen que amb mà dura els convenceran o pel contrari faran més independentistes? Avui, després dels primers passos del diàleg començat pel nou govern, ens anem acostant al que escrivia l'1 de juny del 18 en aquest diari quan deia que si miraven amb mirada llarga a Catalunya no hi havia dos fronts sinó, almenys, tres, els hiperventilats (representats pels seguidors del president fugat i l'ANC amb permís de la CUP), els del no permanent a tot canvi (representats per Ciutadans i el PP) i els que volen una nova relació Catalunya-Espanya que avui, després dels fets de les darreres setmanes comencen a fer-se presents amb més força (representats per les esquerres i potser en sentit més ampli pels catalanistes de sempre). Això és fer camí per trobar una sortida raonable al problema de Catalunya i la dreta, si l'interessen les solucions, hi hauria de donar suport. Però no ho farà com no ha fet mai quan governa l'esquerra com no ho va fer amb el problema de l'ETA en el seu moment. Continuaran en el «NO» sense més, sense propostes de solució.

I acabo recomanant-los l'article del dilluns 15 d'octubre a La Vanguardia signat pel col·lectiu Pau i Treva, que fa una dissecció molt acurada del que és el catalanisme i els seus atributs per concloure que l'independentisme no és el seu fill natural. Una lectura molt recomanable per a tothom interessat en el tema.