La tradició literària de dones enganyades per homes que van a la seva és llarga. Madame Bovary n'és un exemple d'entre tants. Podríem pensar que en aquell temps en què les noies no anaven a estudi s'empassaven amb més facilitat les mentides dolces dels homes que els anaven al darrere i que la vanitat de sentir-se desitjades les trastocava, fins que, ai las! queien del cavall i de sobte ho veien tot clar. Tenir estudis, però, no serveix per no caure en paranys. Tampoc no serveix treballar, ni la independència que hem anat assolint. Abans, les noies de pagès s'acabaven casant generalment amb algú que no vivia a més d'un dia de carro de casa seva. No era cap norma, era la distància que solien recórrer per anar a festes majors, per anar a ballar o a divertir-se. Per anar allà on podien conèixer altres joves de qui, segurament, ja ho sabien quasi tot, perquè el món estava fet d'una xarxa espessa de coneixences. El món, però, també s'ha anat atapeint, i ara som molts més, som tants que és difícil saber-ne gaire res, dels altres, més encara si les coneixences es fan a cop d'internet en alguna de les tantes webs de cites que hi ha. Els Don Joan tenen molt camp per córrer. Sembla que aquest és el cas de l' Albert Cavallé, que, segons diuen, s'ha dedicat a viure de les rendes de les dones a qui ha enganyat durant molts anys. Ara se li acumulen els judicis i ja veurem què en sortirà.
El que no canviarà és aquesta ofuscació mental que ens afecta directament les percepcions de la realitat quan ens trobem algú que ens ensabona. L'enamorament és una malaltia que, afortunadament, acaba guarint, però hem d'admetre que, mentre la patim, no veiem res. Potser també per això agraden tant les novel·les dolentes on passen tantes coses inversemblants. I també per això fer la pilota continua essent un bon ascensor social.
