Situem-nos en els primers anys de la dècada dels cinquanta del segle passat. El telèfon ja s´anava imposant en la nostra societat. Ja eren moltes les cases que estaven connectades a aquest sistema tan còmode de comunicació. Primer era cosa de grans empreses, de gent de negocis, de metges, farmàcies i advocats, i alguns comerços importants. Encara que havíem conegut metges que tenien aquest servei en el seu consultori particular; però no en volien tenir en el domicili, per evitar rebre trucades en hores en què volien estar tranquils. També vaig conèixer un senyor que tenia àmplies relacions socials i professionals; però evitava tenir telèfon per tal de no ser molestat, i en cas de necessitar usar-lo es refiava de la bona voluntat d´algun veí, que li deixava usar el seu aparell. Però en aquelles temps de mitjan segle vint ja el servei s´anava posant a l´abast de moltes persones. Ja no es considerava com una eina de treball, exclusiva per a certes dedicacions professionals o com un luxe reservat als potentats. El preu de la connexió era mòdic, la mensualitat, assumible, les trucades per a la ciutat i la veïna població de Salt eren gratuïtes. I les de l´exterior, si es tenia la precaució de moderar la durada, no eren exagerades. En general les trucades més nombroses eren entre abonats de la mateixa ciutat, les quals no afectaven la factura mensual. I si es volia parlar amb una altra població es mirava molt de no excedir-se en els trams de tres minuts que s´anaven acumulant en el càrrec que arribava a final de mes. Com més abonats hi havia, més útil resultava el servei, ja que facilitava moltes coses i evitava desplaçaments. Un meu amic, que calculava molt les seves despeses, em deia que, des que havia posat telèfon a casa, havia pogut prescindir dels serveis de la minyona que tenia abans, ja que telefonant la fleca, la botiga de queviures, o la carnisseria et portaven a casa el que necessitaves. Aleshores encara no coneixíem els supermercats.

El constant augment del nombre d´abonats ocasionà una sobrecàrrega en el servei. I durant un temps no hi havia possibilitat d´atendre la demanda. Hi havia llargues llistes d´espera, que no eren iguals per a tots els sectors de la ciutat. Depenien de les disponibilitats de la caixa que corresponia a cada sector. Aquest problema de les llistes d´espera, els que ja tenien telèfon no el coneixien, i els semblava que tothom ja estava connectat. I sovint algú et deia «si hi ha res de nou, em telefoni», i es quedava parat si li deies que estaves esperant tenir telèfon.

En aquell temps jo vivia a l´extraradi de la ciutat, tot i que el nostre domicili no distava més de cinc minuts de la plaça del Mercat, ni més de deu de la plaça del Vi. Era en el carrer Migdia, poc més enllà de la Salle. Però la casa estava envoltada de camps i hortes, i el carrer no estava pavimentat i en la major part sense voreres. I de nit s´il·luminava amb una modesta bombeta cada cent metres. El telèfon ens hauria estalviat moltes molèsties. Però en aquella zona no hi havia disponibilitats. Teníem un fill de poca edat i havíem de fer periòdiques visites al pediatre. Quan acabava la visita el doctor ens deia que si hi havia alguna novetat el truquéssim. I de novetats sempre n´hi havia. Una nit de mal d´orella. Una febrada inoportuna. Una tos que preocupava. Però no teníem telèfon. Encara no s´havia establert el servei de cabines al carrer, que posteriorment fou molt utilitzat. El que es podia fer era anar a la central; però ens quedava una mica lluny, i encara ens ho semblava més del que realment ho era. Hi havia un veí que sí que tenia telèfon i sempre estava disposat a deixar-nos trucar. Però el doctor estava molt sol·licitat i a vegades costava que no estigués comunicant. I tot i que la comunicació fos immediata, ell no es posava al telèfon fins que li ho permetia la visita que estava fent. Moltes vegades les esperes eren llargues i això ens feia patir, tot i que el veí ens digués que no li causàvem cap molèstia i que podíem disposar-ne.

Devia ser pel mes de març o abril de l´any 1956 que s´amplià la xarxa i s´anaren atenent les peticions que estaven en espera. I un bon dia rebérem la cita per anar a formular el contracte d´instal·lació del servei. Complerts els tràmits burocràtics, un matí es presentaren els operaris a fer la instal·lació. En un lloc cèntric de l´habitacle per facilitar que se sentís de pertot la trucada, hi col·locaren l´aparell. Era un aparell negre, amb el corresponent disc giratori amb els números. Per nosaltres es tractava d´una gran novetat i estàvem convençuts del gran servei que ens faria. Representava una gran ampliació en els nostre àmbit de relació. Aquell mateix matí rebérem la primera trucada. En despenjar l´aparell vaig sentir la veu del meu amic Josep M. Ministral, que em deia textualment: «S´inaugura la comunicació telefònica entre els domicilis Ministral - Mirambell», i a continuació tinguérem la primera conversa mitjançant aquell nou servei de comunicació. Com que les trucades dins la ciutat eren gratuïtes, anàrem posant-nos en contacte amb altres amics i coneguts amb una conversa que sempre començava amb l´exclamació: «Ja tenim telèfon!». I quan ens trobàvem amb amics i coneguts no perdíem ocasió d´assabentar-los que ja teníem telèfon. Des d´aquell esdeveniment que ens semblava, i en realitat ho era, una gran millora en les comunicacions. No han transcorregut gaire més de seixanta anys. I en aquest temps la telefonia ha fet uns avenços extraordinaris. Primer, per parlar amb abonats de fora de Girona, ho havíem de fer mitjançant operadora. Després ja ens comunicàvem directament amb Madrid, més endavant amb Barcelona, i finalment amb totes les poblacions de l´entorn comarcal, i fins i tot amb l´estranger.

Les cabines ben distribuïdes per la ciutat tingueren un ús ben apreciable. Ara encara en queda alguna; però la majoria ja han anat desapareixent, ja que és un servei àmpliament superat. Els aparells sense fils han permès ser transportats a qualsevol lloc de l´habitacle i poder parlar des de les habitacions, de la cuina o fins i tot des de la cambra de bany. Més modernament ha arribat el mòbil del qual s´ha usat i abusat extraordinàriament, mentre que sigui en un lloc on hi hagi cobertura, que no és pas a pertot. I el mòbil s´ha anat perfeccionant i complicant. Ja no només serveix per parlar, sinó que té moltes més possibilitats. S´ha generalitzat el seu ús de tal manera que, si ara diguéssim a algú que ja tenim telèfon, ens mirarien amb curiositat, pensant que fins ara havíem viscut en la ­prehistòria.