El recent llibre de Bob Woodward, al voltant de la presidència més hilarant de la història dels Estats Units, transcriu l'escena en què l'estrateg Steve Bannon educa Donald Trump sobre les característiques del moviment que havien d'encapçalar conjuntament:
- Populisme és governar per a l'home del carrer.
- Això és el que jo soc, un popularista.
- No, no, es diu populista.
- Sí, un popularista.
El protagonista menys intel·ligent d'aquesta sucosa anècdota presideix avui el planeta. No obstant això, de Trump s'aprofiten fins i tot els rots, de manera que es poden extreure profitoses ensenyances de les limitacions lèxiques de qui s'ha definit a si mateix com «el Hemingway dels tuits». En primer lloc, ni els populistes saben emmarcar el moviment que encapçalen. L'han convertit en una arma letal sense posseir la mínima noció sobre els seus fonaments o aplicacions. Ni tan sols imaginen que hi hagi una diferència entre populisme i popularisme, per citar dos conceptes amb vida pròpia i diferenciada, tant en anglès com en castellà.
Populisme és a prop i democràcia és lluny, aquesta senzilla equació abasta a Trump, Salvini o Tsipras. Quant a l'autoretrat del president americà «popularista», demostra que algú va encertar amb la denominació d'Aliança o Partit Popular. La divulgació consisteix a elevar-nos fins al tuteig amb els especialistes d'una disciplina, la popularització prefereix rebaixar l'eminent a la categoria pedestre.
El populisme i el popularisme no es conquereixen de cop i volta, han fructificat gràcies a la tasca callada de l'únic precedent de Trump que pot igualar en desvergonyiment, el popularíssim Silvio Berlusconi. Va treballar amb intensitat per aconseguir la degradació de l'ésser humà al rang de teleespectador, l'italià va deixar la feina molt apanyada al seu successor.
