23 de octubre de 2018
23.10.2018

Damià Escuder (1934-2011); totes les vides (i)

23.10.2018 | 01:00

Per una altra d'aquelles fantàstiques no-casualitats, servidor sempre està alerta a la recerca de nous llibres, contactes, intercanvis, etc. No em pregunteu com va tornar a les nostres mans un famós llibre de l'editorial Ruedo Ibérico de París, 1979, titulat Nuestros primeros 25 años, de Luis Ramírez C., pseudònim del periodista basc Luciano Rincón. Aquest llibre, que hem retrobat a l'atzar entre els llibres que ens regalen en els intercanvis filantròpics. Podria ser el mateix volum que l'amic pintor Enric Marquès ens portava de París, perquè llegíssim i el féssim circular entre les nostres amistats antifranquistes. Penseu, amics lectors, que, si la brigadilla politicosocial de la dictadura et trobava algun d'aquests llibres o revistes com Mundo Obrero o simples fotocòpies de propaganda, podies ser multat, empresonat, etc. Servidor, l'endemà de la destrucció del mural de Palau Sator, el primer que vaig fer en arribar a casa meva va ser cremar tota una sèrie de materials, llibres comprometedors. El mateix vaig fer després que la policia gironina em vingués a buscar a casa per haver anat a la primera manifestació de protesta de la postguerra gironina amb motiu del Procés de Burgos, organitzada pels estudiants i el Consell gironí de Forces Polítiques antifranquistes del qual servidor formava part. Després d'una hora al calabós i d'interrogatoris, al cap d'uns dies vàrem rebre la notificació de pagar una multa de 10.000 pessetes.

L'entusiasme de poder tornar a llegir el terrible Nuestros primeros 25 años és perquè volia recordar i escriure a l'entorn de la gran exposició sobre la vida i obra de Damià Escuder, a causa de la complexitat i contradiccions d'un personatge tan genial, plural i mitificat per tots els seus amics. Necessitava retrobar el relat històric i biogràfic del Damià torturat i condemnat uns quants anys a les presons franquistes. Aquests sí que foren presos polítics, perseguits, maltractats, etc.

A partir dels anys 60, a l'apropar-se el que Franco en digué els 25 anys de pau, és a dir, de repressió, es varen iniciar una sèrie de grans purgues, primer contra els catòlics progressistes de la FLP d'en Julio Cerón, 8 anys condemnat a la presó, més 15 militants més. Després, contra socialistes, comunistes, bascos i catalans. A Catalunya, la situació s'estava agreujant des de 1957. Rere les protestes universitàries de febrer foren detinguts 25 estudiants. En Damià ja va participar en l'organització de la Primera Asamblea Libre de Estudiantes, que significà una bufetada contra el SEU, el sindicat falangista obligatori. El 1960 a Barcelona continuen noves protestes. I finalment, entrarem a parlar del fet més llegendari de la mítica vida política d'en Damià, els fets del Palau de la Música Catalana a l'Orfeó Català, on havia de cantar una sèrie de cançons, en homenatge al poeta Joan Maragall, on van assistir diversos ministres de Franco que estaven de visita protocolària a Catalunya. Uns dies abans el governador va prohibir que es cantés el Cant de la Senyera, cosa que el públic es posà a cantar dempeus... Mentre que els nacionalistes cristians amb Damià, des del galliner, van tirar centenars d'octavetes d'una demolidora crítica contra Franco i la seva dictadura franquista, i, un cop detingut i torturat, Jordi Pujol en va reconèixer l'autoria. A la sortida del concert la policia va començar a detenir tothom que portava els manifestos. L'endemà són detinguts l'historiador Coll i Alentorn i el seu fill, ex-militants clandestins dels demòcratacristians, dels quals els franquistes van afusellar el líder. Es troben noms tan coneguts a Barcelona des del de Jordi Pujol.

Mentre aquest grup de demòcrates catalans continuava a la presó, i eren tots torturats i apallissats, escarnits, es van organitzar una sèrie d'altres manifestacions del poble, en les quals fins a cinc vegades van anar a les portes del Palau del bisbe Monsenyor Modrego, i ni una va sortir a rebre els que protestaven, sols l'abat de Montserrat. Es va negar a anar a l'acte de comiat de Franco a Barcelona. I a més, els va enviar el següent telegrama: « Deploro profundamente las representaciones y torturas de jóvenes católicos detenidos con ocasión del concierto del Orfeó Català, doloroso episodio de la estancia de vuestro gobierno en Cataluña».

A pesar de la importància de les condemnes contra els catòlics nacionalistes, això no fou el que més commocionà l'opinió pública catalana, sinó les notícies que s'havien filtrat sobre la terrible actuació de la policia contra els detinguts per part de la brigada de la policia politicosocial.

I entre les dotzenes de casos de detinguts torturats pels fets del comentat Palau de la Música Catalana, ens centrarem en el gironí Damià Escuder i alguns dels seus amics. De la declaració d' Enrique Bastardas, un cop detingut, juntament amb la seva germana, li van dir a l'entrar a la Prefectura de Policia: « Y tu también, por aquí, puta». « Fue introducido en su despacho, donde había otro detenido que se llamaba Damián Escuder, el cual sangraba por la nariz y estaba en el suelo ensangrentado. Al día siguiente continuó siendo interrogado, y durante todo el tiempo pudo oir como en el despacho continguo era objeto de brutales palizas. El abogado Llibert Cuatrocasas, de la declaración de Damián Escuder, licenciado en ciencias y de 25 años de edad, dice que fue detenido cuando salía del Palacio de la Música el 19 de mayo de 1960. Fue conducido a la jefatura, y, al vaciarle los bolsillos, encontraron un breviario social de Pío XII , los policías hicieron mofa de este libro y de los católicos universales. Después empezaron a golpearlo, como después hicieron entrar a Don Ignacio Espar , que golpearon también. Después, los policías siguieron con él (Damià), empezaron a insultarle y a decirle 'cobarde!', 'catalanes de mierda', 'esclavos!' y empezaron a golpearlo de nuevo con toda brutalidad a base de golpes fuertísimos en diversas partes del cuerpo, patadas reiteradas en los testículos, llegando a producirle derramamientos de sangre y diversas contusiones de carácter grave en diversas partes del cuerpo. Un policía se manchó la mano con sangre y se la limpió con la chaqueta del manifestante, diciéndole 'cerdo, me has manchado'. También estos relatos pueden continuar, son centenares los testimonios similares».

I finalment, sense fer cap comentari, els fets sobre la repressió franquista que vam patir a dins de l'església de Palau Sator, que aquest any fa 50 anys que van pintar i, per cert, van destruir la nostra pintura-mural. Setmanes després, els activistes que la policia franquista considerava més importants foren jutjats en Consells de Guerra i condemnats a molts anys de presó, com el cas del nostre Damià, que es passà diversos anys a diferents presons espanyoles i, finalment, a Sòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook