La concentració exemplar del Tribunal Suprem en l´aniquilació del colpisme català ha cursat amb una altra confirmació que la pesta és contagiosa. Abunden les històries de científics abnegats que es contaminen en els seus laboratoris per una fuita del virus que volien erradicar, ens sobresalta la biografia de metges que van morir en infectar-se de la malaltia que combatien. El bacil de la rebel·lió també s´ha incubat al capdamunt de la justícia. Tots són Llarena, i l´imprescindible extermini dels rebels ha culminat en la imitació, no en va advertia Nietzsche que «qui amb monstres lluita, tingui cura de no convertir-se al seu torn en monstre».
El Suprem ha calcat els crims que persegueix en l´independentisme, la maleïda pulsió anarquista de la raça infecta els recintes més sagrats. No necessita major aclariment la rebel·lió de l´alt tribunal contra la Banca, feliçment sufocada mitjançant l´anul·lació de la sentència dissolvent, com es va obrar amb les decisions separatistes del Parlament. La sedició, en tant que interrupció del trànsit de contractes d´esclavitud hipotecaris, també agermana catalans i magistrats rebels. No s´ha de menysprear la malversació, perquè la sentència pecaminosa ha obligat a malgastar milers d´euros de fons públics en la seva confecció. I si cal justificar la desobediència compartida pel Procés i el procés hipotecari, no entenc com ha arribat vostè fins aquí.
El Suprem s´ha dinamitat a si mateix, un altre exemple de la infiltració dels comportaments que perseguia. Tots estem contra la tortura en principi, però la presó de Junqueras i companyia comença a sonar a un càstig insuficient davant la seva maldat intrínseca, essencial. O per seguir amb el jurista Nietzsche d´abans, «quan mires llarg temps a un abisme, també aquest mira dins teu». I sovint no li agrada el que veu.
