L'exposició Dalí atómico, que s'acaba d'inaugurar a Sevilla, és una mostra amb tesi, situada als antípodes de les antològiques grandiloqüents. Aquesta inversió de rols li permet aplicar el zoom al damunt d'un sol quadre, Leda atòmica, per mostrar-nos el seu procés de creació i destriar-ne els fils científics, conceptuals i històrics que justifiquin la ingravidesa de Gala, el cigne, el mar i els pedestals.
Leda atòmica representa la mitologia del futur. Tots els elements floten en gravetat zero. Sembla un presagi de l'era cosmonàutica que s'acostava imparable. Dalí, en aquell moment, també estava a punt d'enlairar-se; d'allunyar-se del surrealisme i propulsar-se, amb una giragonsa inesperada, cap a un hemisferi regit pel classicisme, la religiositat i la ciència. Un big bang força diferent del de l'avantguarda oficial, traçat aleshores amb explosions informalistes i reguitzells d'expressionisme abstracte.
La desconstrucció teòrica, tècnica i icònica d'un sol quadre, que ens ofereix Dalí Atómico, és molt estimulant. La Fundació Gala-Dalí hauria de reincidir-hi en futures exposicions. També s'agraeix l'aposta per demostrar que, més enllà de la vessant més histriònica de l'artista, les seves creacions eren el fruit d'un procés intel·lectual llarg i minuciós. Un procés on es podien juxtaposar els avenços de la física, la influència del Renaixement i complicades fórmules matemàtiques. Calia reivindicar tota aquesta complexitat. I presentar-la de manera àgil, documentada, atractiva i entenedora. Objectius que s'han assolit a la perfecció.
