Aquest estiu, la meva filla va estar passant una setmana a Puerto Rico, després d'haver treballat tres mesos de «kelly» en un hotel d'Estats Units. Una nit hi va haver un terrible accident de cotxe al mig de San Juan. La meva filla va acudir a socórrer els ferits, i quan va veure que una dona pretenia treure del cotxe un dels accidentats, li va cridar que no el toqués fins que arribessin les ambulàncies. La gent que s'havia reunit al voltant del cotxe la va mirar sorpresa. «Ambulància? Quina ambulància? Aquí no tenim ambulàncies. O traiem aquesta gent del cotxe o s'hi quedaran fins que els passi un altre cotxe per sobre». I llavors sí, tothom es va posar a ajudar els accidentats, que sagnaven i es queixaven i demanaven ajuda. Algú els va ficar en un cotxe i se'ls va emportar ell mateix a l'hospital.
La meva filla, que és això que coneixem com a «millennial», va fer aquella nit, en un carrer de San Juan, un màster en Ciència Política. A Puerto Rico no existien els serveis públics bàsics ni res semblant a un rudimentari Estat del Benestar. El que per a la meva filla era una rutina evident -un accident de cotxe i l'arribada immediata d'una ambulància, infermers, socorristes, policies-, a Puerto Rico era un miracle mai vist. I a més, un any després de l'huracà Maria, mitja illa seguia sense electricitat i amb els sostres de les cases, que abans eren de zinc, ara coberts amb un simple hule blau. Miressis on miressis, no es veia res més que tendals blaus per tot arreu. Als porto-riquenys els havien dit que els tendals eren una solució provisional i que al cap d'un mes tindrien els seus nous sostres de zinc (de zinc!). Però ja havia passat més d'un any i els sostres nous no havien arribat, igual que en moltes zones no hi havia tornat el subministrament elèctric ni el proveïment d'aigua. Després de l'huracà, Donald Trump va anar a Puerto Rico, es va fer una foto lliurant ampolles d'aigua a la població i després va tornar per on havia vingut. Mai més se'n va saber res.
Dic això perquè moltes coses que nosaltres donem per evidents -les ambulàncies, els serveis d'emergència- són coses que no tenen res d'evident en bona part del món. I el mateix passa amb el bon funcionament de les institucions, que també donem per inqüestionable i evident, encara que no està escrit enlloc que hagi de ser així. La independència policial, un sistema educatiu que funcioni, una sanitat pública a l'abast de tothom o una policia eficient són coses que a nosaltres ens semblen «normals», però que en realitat no ho són en absolut. A Puerto Rico, per descomptat, no ho són. I Puerto Rico és un país relativament pròsper si es compara amb molts països africans o asiàtics.
I el més sorprenent de tot és que molts polítics del nostre país ni tan sols en semblen conscients. Ara mateix, per exemple, hi ha parlamentaris i dirigents polítics que diuen alegrement que el Govern hauria d'«actuar» per treure de la presó els empresonats pel «procés». I quan ho diuen, no semblen adonar-se que estan dinamitant un dels pilars bàsics de l'Estat de Dret. Si un Govern, sigui el que sigui, pot intervenir per alterar o manipular les decisions judicials, això vol dir que vivim en un Estat que no respecta la justícia i la manipula per tenir-la al seu servei. I si els jutges estan al servei dels governants, ja podem acomiadar-nos de qualsevol esperança de control cap als polítics -o els poderosos- que incompleixin la llei, o que robin diners públics, o que s'aprofitin del seu càrrec per realitzar activitats il·lícites. Sense independència judicial, simplement no existeix l'Estat de Dret. És tan simple com això.
Però estem tan acostumats que les institucions funcionin relativament bé que creiem que aquestes institucions són indestructibles i que se les pot criticar i menysprear sense que això tingui conseqüències de cap tipus. I per això mateix vam començar a dir coses que haurien de posar-nos els pèls de punta. Coses com que se'ls hauria de dir als jutges el que han de fer. O com que el Govern hauria d'estar capacitat per imposar el seu criteri per sobre d'una sentència judicial. I aquestes coses es diuen. I es repeteixen. I es tornen a dir. I molta gent, sorprenentment, no hi veu res d'estrany.
