La notícia del cap de setmana va ser la manifestació contra el Brexit. És cert que les negociacions amb Brussel·les han quedat estancades i la perspectiva que s'arribi al març sense acord inquieta els ciutadans raonables de tot arreu. Dissabte van sortir al carrer desenes de milers d'ells, alarmats perquè s'acosta el pitjor. Si Brussel·les no s'atreveix a acceptar les confuses mesures que proposa Theresa May per resoldre el problema irlandès, és perquè no vol exposar-se a un acord que rebutgi el grup euròfob tory, que descavalqui a la primera ministra i deixi a Europa humiliada. Davant d'aquesta possibilitat, Brussel·les vol assegurar-se que May controla la situació. Aquesta condició és difícil de complir. Els moviments de Boris Johson i els seus homes han anat massa lluny i només busquen una oportunitat per imposar la seva línia al partit.

Ells volen sortir d'Europa a les braves. Aquesta és la lògica del moviment de Nigel Farage i companyia. El que busquen amb el Brexit és reconstruir l'altar de la sobirania britànica. En aquest altar es podrien subscriure pactes amb tercers sobirans, però no amb una federació d'Estats. L'aspiració dels sobiranistes britànics són pactes bilaterals, i per això han de trencar completament amb la UE, per després anar guanyant acords amb cada país. Només així s'enfonsarà la Unió, el veritable objectiu dels aliats de Donald Trump. La Unió es juga el seu futur si accepta aquesta tàctica.

La jugada és de dimensions geopolítiques i només es pot plantejar des d'una excessiva confiança en si mateixa de Gran Bretanya. Pensa que, alliberada d'Europa, compondrà un espai comercial amb la Commonwealth. Seria reconstruir un gran espai econòmic amb supremacia britànica i atraure-hi els països europeus d'un en un. Aquest somni neoimperial dels euròfobs britànics només pot triomfar si algun altre gran país europeu segueix la Gran Bretanya. En aquestes condicions, el que passi amb Itàlia és d'una importància extraordinària. No convé oblidar tampoc el que pugui succeir amb Polònia en un futur immediat. Mentrestant, que els vint de la Unió estiguin units és la millor notícia, ja que aquest front comú és el motor de la realitat. Sense ell, els manifestants de dissabte no tindrien esperances.

Mentre aquest front comú segueixi en peu, la jugada dels euròfobs britànics es complica. En efecte, Europa en té prou amb seguir una estratègia: exigir a May claredat suficient en l'assumpte irlandès, amb la certesa que no pot donar-la sense trencar els conservadors; després, oferir pròrrogues per aconseguir un acord per guanyar temps i esperar alguna d'aquestes dues coses: que May controli la seva tropa, o que no pugui mantenir el Govern i hagi de convocar eleccions. En realitat, crec que tothom assumeix que, amb acord o sense, hi haurà eleccions. Amb acord, perquè el grup tory es trencarà; sense acord, perquè May haurà fracassat. I llavors serà vital disposar de més temps sense trencar l' statu quo. Això donaria una oportunitat als liberals i els laboristes, que s'enfrontarien a una situació sense les coaccions de la irreversibilitat.

Mentrestant, el que saben molts britànics és que del Brexit en sortiran amb menys drets. Aquesta consciència indueix a tot ciutadà que pugui demostrar ancestres irlandesos a demanar la doble nacionalitat. Aquesta és la part més trista de la història i en certa manera es pot resumir així: tots lliuraran part dels seus drets a l'altar de la sobirania. És clar, no estan els temps per lliurar la vida, però després de la vida, el que més ens conforma són els drets. Tots perdran, tots en perdrem algun. I no obstant això, només la vida orientada pel dret ens permet accedir a les formes civilitzades i a un futur en pau. Desteixir els llaços de dret que s'han forjat a Europa seria caminar cap a l'estat de naturalesa en les relacions entre estats, la base de tot el bàrbar que hem vist des que aquest maleït concepte de sobirania va caminar per allà al segle XIV per augmentar el poder dels reis.

Que el Brexit presenti tantes dificultats és una bona notícia, perquè mostra la resistència del nostre món a una regressió. Per descomptat, la lliçó és especialment important per a nosaltres. Perquè si amb tot el poder de la seva City, de la seva potència militar, de la seva tradició imperial i de la seva vella hegemonia mundial, la Gran Bretanya no està en condicions de trencar els llaços de dret amb la federació europea, cal preguntar-se com de difícil ho tindran els independentistes catalans per abandonar l'estatalitat espanyola de manera unilateral. Per la seva banda, mai es va haver de portar la desobediència civil fins a l'extrem d'amenaçar amb trencar el dret. Perquè el dret no es trenca quan es diu que s'ha trencat, sinó quan es té poder per fer-ho. Confondre la desobediència civil -que és una forma legítima d'operar en un context democràtic- amb la producció unilateral de dret -que és una cosa completament il·lusa- està a la base de totes les confusions del Procés.

I aquesta és la font de l'atzucac en què estem. I em temo, amb tot sentit, que les negociacions d' Iglesias, per ben intencionades que siguin, no podran dissoldre el nus gordià. Només un aclariment conceptual pot il·luminar aquest embolic, i per descomptat no es veu Quim Torra amb la capacitat de precisió per fer-ho. No obstant això, qualsevol observador pot descobrir que Oriol Junqueras ha operat amb una lògica honorable i Pedro Sánchez faria bé de reconèixer-ho malgrat les bravates de Pablo Casado. Junqueras ha assumit la desobediència civil, s'ha mostrat disposat a pagar per això i no ha posat en perill el dret, obeint en l'àmbit penal la llei que no reconeixia en l'àmbit polític. Es tingui l'opinió que es tingui del gest de Carles Puigdemont, no es pot parlar d'ell amb el mateix respecte.

Per descomptat, si Junqueras reconeix que ha estat instal·lat en la desobediència civil, també abandona l'absurda idea, que Torra repeteix, d'haver produït dret amb ella. De dues coses, una: o bé desobediència civil, o bé pretensió de produir de nou dret. Si es donés un reconeixement de tots els presos polítics en aquest sentit, això hauria de possibilitar un pacte amb la fiscalia que qualifiqués els fets en aquesta direcció. D'aquesta manera seria més fàcil demanar que la presó preventiva cessés davant el compromís dels presos que no reincidiran en la desobediència. Estem cansats de veure acords i pactes en seu fiscal i no veig per què en aquesta ocasió no hauria de ser possible. Finalment, la justícia no té cap altra finalitat que el manteniment íntegre del dret i treballar en aquesta línia no fallida.

Després quedaria el treball polític d'eliminar els motius de la desobediència civil. Amb la seva sobrietat, Ximo Puig declara que és hora que el Govern sigui audaç. I cita Adolfo Suárez i la transició. La situació és més complicada ara perquè ha de donar-se la cooperació de dos poders de l'Estat des de la independència recíproca. Però com deia Kant, la salut pública ha de regir la cooperació de poders. I la salut pública reclama sortir d'aquest carreró sense sortida. El poder judicial ha de tenir una raó autònoma perquè el fiscal assumeixi una altra figura penal. I aquesta podria ser que els presos acceptessin que van cometre desobediència civil, però que no van pretendre produir dret. Altrament, tindríem de nou la situació que aquest pretès nou dret privava de drets a milions de ciutadans catalans i espanyols. En aquest cas, l'1-O mai podria ser un acte democràtic de desobediència civil, el que va ser per a molts.