No podem entendre l'home sense pensar en l'espai en què està immers. Els nostres ancestres més remots van abandonar Àfrica perseguint un horitzó il·limitat i desconegut. El crític Pietro Citati ha observat que darrere de L'Odissea es troba l'esperit d'Occident, aventurer i lleugerament despreocupat, desitjós d'explorar una geografia vasta i estranya: Alexandre el Gran mirant cap a Orient. Però de tornada, com un pèndol, també és Àtila arribant a Roma o Gengis Khan amenaçant les portes de Viena. Carl Schmitt, en un breu opuscle escrit en plena guerra mundial, introdueix el gran tema de la relació entre la política i el domini de l'espai: hi ha poders marítims que exerceixen la seva sobirania sobre els mars, com l'Imperi britànic, i altres essencialment terrestres, com seria el cas de Rússia. Només així s'explica que Churchill apel·lés a la guerra marítima, si Anglaterra queia en mans dels alemanys; o que Rússia utilitzés la mateixa tàctica enganyosa d'arreplegar-se sobre una terra gelada per combatre a Napoleó i Hitler. Si per a uns el símbol és la balena -com passa a Moby Dick, la novel·la fundacional dels Estats Units-, per als altres és l'os que hiverna i que mata amb la seva abraçada i les seves arpes. No es tracta només del poder i la política: la riquesa adquireix un perfil geogràfic -els camps fèrtils d'Itàlia, els rius navegables, els ports de mar-, igual que el caràcter. Un poeta com Czeslaw Milosz és indissociable dels boirosos boscos de la seva infància a Lituània; un altre premi Nobel, l'antillà Derek Walcott, ha escrit que per a un illenc el destí és un horitzó. Del relat èpic a la poètica del matís, l'espai ens configura amb el seu realisme: les vastes planes del Midwest americà i la intricada retícula del carrer europeu, les altes serralades i el paisatge lunar dels deserts. Si la descripció mítica del Paradís és el jardí edènic, el foc apocalíptic es reflecteix en l'espai: en els rius i els mars, al cel obert, a la terra esquerdada i erma.

Pensar l'espai permet pensar l'home. En el seu recent Canadiana (ed. Debate), Juan Claudio de Ramón planteja aquesta relació de forma directa: si el Canadà constitueix un dels més acabats exemples de democràcia és gràcies al fructífer diàleg que els seus habitants han sabut mantenir amb una naturalesa extrema. «Viatjar al Nord és, a efectes pràctics, com viatjar a la Lluna -llegim en l'assaig-. D'una banda, aquest factor distància fa de la canadenca una societat de frontera, vigorosament solidària. Per sobreviure a un impiu clima i una vastitud sense igual, han de cooperar amb els altres i socórrer-se en cas de perill. Des d'aquesta perspectiva, no és difícil d'entendre que hagi estat un país propici a l'arrelament d'idees socialdemòcrates. D'altra banda, la inconscient apropiació d'un espai infinit fa del canadenc mitjà un ésser contemplatiu i moderat».

Que les lleis i les institucions d'un país hagin d'ajustar-se al seu perfil geogràfic i al clima de la regió és una cosa que ja va intuir Montesquieu i, més recentment, Jared Diamond en un llibre tan citat com Armas, gérmenes y acero. Enfrontat al desconegut, l'home construeix una moralitat, que és política, i una sensibilitat, que es tradueix en poesia. Respectar i admirar aquesta realitat a la que anomenem naturalesa suposa també tenir cura de la humanitat en el que té de més digne.