26 de octubre de 2018
26.10.2018
Diari de Girona

Pensar la naturalesa

26.10.2018 | 01:32
Pensar la naturalesa

No podem entendre l'home sense pensar en l'espai en què està immers. Els nostres ancestres més remots van abandonar Àfrica perseguint un horitzó il·limitat i desconegut. El crític Pietro Citati ha observat que darrere de L'Odissea es troba l'esperit d'Occident, aventurer i lleugerament despreocupat, desitjós d'explorar una geografia vasta i estranya: Alexandre el Gran mirant cap a Orient. Però de tornada, com un pèndol, també és Àtila arribant a Roma o Gengis Khan amenaçant les portes de Viena. Carl Schmitt, en un breu opuscle escrit en plena guerra mundial, introdueix el gran tema de la relació entre la política i el domini de l'espai: hi ha poders marítims que exerceixen la seva sobirania sobre els mars, com l'Imperi britànic, i altres essencialment terrestres, com seria el cas de Rússia. Només així s'explica que Churchill apel·lés a la guerra marítima, si Anglaterra queia en mans dels alemanys; o que Rússia utilitzés la mateixa tàctica enganyosa d'arreplegar-se sobre una terra gelada per combatre a Napoleó i Hitler. Si per a uns el símbol és la balena –com passa a Moby Dick, la novel·la fundacional dels Estats Units–, per als altres és l'os que hiverna i que mata amb la seva abraçada i les seves arpes. No es tracta només del poder i la política: la riquesa adquireix un perfil geogràfic –els camps fèrtils d'Itàlia, els rius navegables, els ports de mar–, igual que el caràcter. Un poeta com Czeslaw Milosz és indissociable dels boirosos boscos de la seva infància a Lituània; un altre premi Nobel, l'antillà Derek Walcott, ha escrit que per a un illenc el destí és un horitzó. Del relat èpic a la poètica del matís, l'espai ens configura amb el seu realisme: les vastes planes del Midwest americà i la intricada retícula del carrer europeu, les altes serralades i el paisatge lunar dels deserts. Si la descripció mítica del Paradís és el jardí edènic, el foc apocalíptic es reflecteix en l'espai: en els rius i els mars, al cel obert, a la terra esquerdada i erma.

Pensar l'espai permet pensar l'home. En el seu recent Canadiana (ed. Debate), Juan Claudio de Ramón planteja aquesta relació de forma directa: si el Canadà constitueix un dels més acabats exemples de democràcia és gràcies al fructífer diàleg que els seus habitants han sabut mantenir amb una naturalesa extrema. «Viatjar al Nord és, a efectes pràctics, com viatjar a la Lluna –llegim en l'assaig–. D'una banda, aquest factor distància fa de la canadenca una societat de frontera, vigorosament solidària. Per sobreviure a un impiu clima i una vastitud sense igual, han de cooperar amb els altres i socórrer-se en cas de perill. Des d'aquesta perspectiva, no és difícil d'entendre que hagi estat un país propici a l'arrelament d'idees socialdemòcrates. D'altra banda, la inconscient apropiació d'un espai infinit fa del canadenc mitjà un ésser contemplatiu i moderat».

Que les lleis i les institucions d'un país hagin d'ajustar-se al seu perfil geogràfic i al clima de la regió és una cosa que ja va intuir Montesquieu i, més recentment, Jared Diamond en un llibre tan citat com Armas, gérmenes y acero. Enfrontat al desconegut, l'home construeix una moralitat, que és política, i una sensibilitat, que es tradueix en poesia. Respectar i admirar aquesta realitat a la que anomenem naturalesa suposa també tenir cura de la humanitat en el que té de més digne.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook