Ara tothom parla d'avui fa un any perquè som a mitja cosa i no sabem com acabarà. El 27 d'octubre del 2017 em vaig llevar ben d'hora ben d'hora. Vaig agafar el cotxe per anar al Parlament. Vaig enviar un whatsapp a la meva mare perquè havíem quedat d'anar-hi juntes. Quin equipàs! Total, que començo a circular i arribo a Llofriu. A Llofriu, ja ho saben, han posat un parell de radars ostentosos, així que tots hi passem de puntetes. El semàfor era vermell. Em vaig aturar. Vaig veure que ma mare m'havia contestat el missatge. A la rodona següent em van aturar els Mossos. Tenien un agent de paisà que m'havia vist mirant la resposta de ma mare. Pam! 200 ? de multa (100 si treia el bitlleter) i uns quants punts de menys. Així vaig començar el dia de la proclamació de la República. Una entrada triomfal. I aquí se'm va acabar l'èpica.
Vaig arribar a Barcelona. Em vaig trobar ma mare i alguns coneguts més. Hi havia una pantalla gegant, però no acabava de passar res. Carrers amb paquistanesos venent estelades de diferents mides, voluntaris de les entitats amb cartells i pancartes i moltíssima gent amb ganes de cridar visques. Feia calor. Ens anàvem traient roba i l'estómac començava a roncar de gana. Finalment van començar a passar coses. Ara parlaven uns, ara els altres. No recordo gaire què deien. Només l' Alejandro Fernández, del PP, dient que « España es un país maravilloso», com si algú ho posés en dubte. Com si hi tingués res a veure. Com si és pogués ser més cursi. I els diputats votant. Del que va venir després ja ho saben tot. Vam anar a dinar a un restaurant xinès. Era tan tard que no hi havia res més obert. Xuclar fideus d'arròs no era ben bé el que havia imaginat que seria defensar la República. La gent cridava visques entre queixalades de xopsuei. Del desastre següent no en sabíem res. Tot just començava tot.
