Presos i pressupostos

En l'independentisme tenim almenys 3 grups. Per un costat, la CUP, l'ANC i els CDRs, que es fan els purs, reclamen la proclamació de la República ja i demonitzen la resta per autonomistes. Però la resta també està dividida. Després de les darreres setmanes de baralles públiques i interrupcions del Parlament per tractar de trobar acords, l'ultimàtum del president Torra al Govern Sánchez en el debat de política general comminant-lo a parlar d'autodeterminació i/o referèndum va decaure immediatament deixant un president desautoritzat. La baralla es va intensificar i ara sembla que han trobat el nou mantra, l'única cosa en què s'han posat d'acord, que podríem resumir en: pactar presos per pressupostos i intentar mantenir el govern fins a la sentència. Un acord feble, de mínims, que deixa de banda la «República», que veurem si poden mantenir davant els insults de «traïdors» que part del grup parlamentari de Junts pel Sí xiuxiueja i els purs criden a cor batent. I aquí estem, però al mig hi ha hagut les declaracions d' Ernest Maragall a la BBC dient que la independència no té majoria a Catalunya; ja era hora que algú accepti que allò del «mandat popular» és fals però encara no s'atreveixen a dir-ho a Catalunya, i menys quan l'ANC i els CDRs amb la CUP es manifesten davant PDeCat i ERC dient-los botiflers.

Mentrestant la dreta es dedica a criticar-ho tot, continua en el «no». Aquests dies el PP ha fet el ridícul demanant a Merkel i a les autoritats de la UE que no deixin passar els comptes del pacte de govern amb Podem, i PP i Ciutadans troben totes les coses malament, segons ells tot són pactes amb radicals (per Podem) o amb els que volen trencar Espanya. Però el més significatiu continua essent que no fan cap proposta positiva que no sigui la força, aplicar un 155 dur.

Enfront dels dos grups el Govern Sánchez fa el que pot intentant no fer massa cas del soroll que independentistes i la dreta (PP i Ciutadans) fan; uns gesticulant amb l'èpica i els altres dient que no a tot i acusant el Govern de tot tipus de pactes dolents i renúncies. De moment el Govern ha aconseguit que continuïn vives les negociacions amb la Generalitat, ha presentat un pacte pressupostari amb Podem que compleix amb les condicions de la UE i que qualifiquen de social (i no hi ha dubte que ho és, sobretot comparant-lo amb els del PP) i està tractant de mantenir-se com a partit que defensa la credibilitat d'Espanya posant querelles a la Generalitat (per la resolució contra la monarquia) o demanant la destitució de diplomàtics de Flandes i Grècia per criticar Espanya o defensar els independentistes. Un difícil equilibri que ara per ara manté amb força dignitat però veurem quant li dura. Al seu torn Iglesias intenta fer d'intermediari amb l'independentisme tot intentant donar visibilitat a Podem i anar definint futurs pactes a Catalunya entre Catalunya en comú i ERC (sempre que Catalunya en Comú sigui capaç de superar els seus problemes).

I ja que els independentistes, necessaris per aprovar els pressupostos, han establert com a línia vermella (la que han pogut consensuar) els presos, hem de parlar d'aquest tema. Els lectors saben que soc dels convençuts que els jutges s'estan passant en l'aplicació de la presó preventiva i que crec que els polítics presos haurien d'estar en llibertat provisional esperant el judici a casa seva amb els seus familiars. Vaig dir i avui repeteixo que si es fes una campanya de firmes demanant això molts firmaríem la demanda. Però això no és el que demanen els independentistes (els que porten els llaços) o almenys no és el que diuen que demanen. Diuen que no acceptaran cap sentència que no sigui l'absolució, que els líders empresonats no han fet res mal fet. I aquí tornem a estar entre el relat del «bonisme» independentista (no han fet res mal fet, són uns demòcrates de tota la vida, són pacifistes, etc.) i la realitat. Perquè la realitat és que l'independentisme va saltar-se totes les regles democràtiques la tardor del 2017. I el que van fer va contra l'estat de dret aquí i a qualsevol país democràtic. La realitat és que si els independentistes volen pactes sobre els presos el primer que han de fer és reconèixer la realitat. Mentre defensin que són innocents estem en la gesticulació, en l'èpica i es fa difícil veure com sortir de l'atzucac on ens trobem. Com pot un govern parlar de res si l'interlocutor no accepta la realitat? Jo defenso que em semblaria bé que els presos tinguessin sentències que, amb el temps de presó provisional que ja porten, quedessin cobertes i poguessin tornar a la vida normal personal i política. Però no defensaré mai la seva innocència perquè no és veritat que siguin innocents, que no hagin fet res contra les regles de joc votades per tots els ciutadans. I tota solució ha de passar pel reconeixement d'aquesta situació, pel reconeixement de la realitat.

És obvi que el Govern no pot dir, com demanen els independentistes, què ha de fer la Fiscalia, també ho és que el Govern va fer un gest important en autoritzar el trasllat dels presos a presons catalanes i que ha dit reiteradament que veuria bé acabar amb la presó preventiva. Fins i tot hi ha hagut veus que han parlat de mesures de gràcia si les sentències són dures. Crec que ha fet bastants més gestos que els independentistes, que encara no han reconegut explícitament que allò de la tardor del 2017 va ser no sols un error sinó un acte antidemocràtic contra les regles votades per tots.