Que una sala del Tribunal Suprem emeti sentència sobre qui ha de pagar l'impost sobre la constitució d'una hipoteca i que, un dia després, deixi en suspens la seva pròpia sentència (que diu que ha de pagar el banc), em recorda alguna cosa. Què és? Ah, sí! La declaració de la República catalana per Carles Puigdemont, que va ser posada en suspens amb tanta rapidesa que els catalans més catalans que mai es van veure en el món es van oblidar d'arriar la bandera bicolor, espanyola i monàrquica.
El cas Puigdemont ens informa sobre qui té el garrot i el cas hipoteques ens descobreix que no és Mariano Rajoy l'únic que practica l'amor a la banca. Per si de cas i a manera de guerra preventiva, els bancs van provocar una immediata caiguda de la seva cotització a les borses, mitjançant ordres de venda massives -ara hi ha algoritmes que ho fan per tu- seguides de compres sucoses entre aquells que es deixen portar pel pànic.
No dubto que l'economia s'hagi tornat tan complexa que els serveis financers siguin imprescindibles (o inevitables). Fins i tot Jesús va haver de tractar amb lladres i recaptadors d'impostos, però la nostra banca es distingeix per la seva aversió al risc. Vol guanyar o guanyar. I sempre. Així que aquestes escenes adrenalíniques que veiem al Wall Street de les pel·lícules pot ser que mai hagin existit aquí (ni a Wall Street, dit sigui de pas), on un advocat entabanador pot organitzar un embolic a favor dels que millor li paguen, que riu-te tu del nus gordià o de l'enigma de l'Esfinx.
És un fet que els tribunals europeus ja van fallar contra les clàusules sòl abusives i que rescatem els bancs de si mateixos, amb resultats tan productius per a ells pròpiament dits. No sembla importar-los que el seu cor estigui tan a prop del seu tresor. El trasplantament està indicat en cas de nàusees greus. Això sí, podem elegir els pròxims que donaran la raó als bancs i respectar la divisió de poders sempre que, els així dividits, respectin els bancs. Serà la sobirania nacional? Serà.
