La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay Dios», canta Rubén Blades (Ciutat de Panamà, 1948) -llarga vida a Pedro Navaja!-. Sorpreses bones, estranyes, gracioses, devastadores, excitants, felices i tristes, però, sobretot, en tant que sorpreses, inesperades. Llei de vida. En aquesta avinentesa, toca acomiadar-se (fins quan?) d'una ciutat que és com les postres locals, el xuixo centenari: cruspir-se'n un de bo pot ser una experiència religiosa; dos, embafen. Girona, en dosis petites, passa bé; a granel, costa més de pair: a la ciutat que «emociona» el foraster té la sensació que sempre serà una mica, ni que sigui una mica, de fora. Se'l tracta bé, sí; se'l saluda i se'l convida a cerveses aigualides a les barraques de les Fires; però l'«orgull gironí» és més vell que el xuixo, atàvic; mira de reüll l'esperit lliure - Javier Cercas, escriptor top que ha emigrat a Barcelona, i Isaki Lacuesta, doble «Concha de oro» a Sant Sebastià, serien semidéus en places menys orgulloses, però són notes dissonants i això té el preu de la dissidència- i venera el gregari, molt menys molest. Poques ciutats de dimensions tan petites tenen l'autoestima tan disparada; poques pensen que són part del centre de l'univers. Això Girona ho té, per bé i per mal, agradi més o menys. La ciutat que va ser «grisa i negra» ( Narcís Jordi Aragó,1932-2016); que més tard la democràcia tenyiria de roig (era bastió socialista per mor de Joaquim Nadal et alii) i el procés nostre de cada dia dels últims anys, de groc -el mèrit (?), de Carles Puigdemont-, conserva intacta la passió per si mateixa. Ja poden passar anys, alcaldes i colors, que Girona, per sobre de tot, estima Girona: «M'enamora a mi; a tu i a tots» ( Ricard Viladesau, que va néixer a Calonge el 1918 i va morir el 26 de gener del 2005 a Barcelona; un altre foraster), oi?
«La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida», o sigui: toca ser foraster en una altra terra, sensació que, ni mil vegades coneguda («Rossinyol que vas a França, rossinyol»), sempre trasbalsa. I esperona i espanta, fins i tot; i enamora, més que Girona. Canvi d'aires -no pas a la França del pobre «rossinyol»-, rumb al fred dos anys i mig després de dosis diàries d'«orgull gironí». Per a alguns, la Immortal guanya en les distàncies llargues. D'això: sempre millor un xuixo que dos.
