Diuen alguns que un bon polític no és aquell que contesta el que se li pregunta sinó el que respon amb el missatge que li interessa. Potser sí. Però és vàlid transformar un Ple del Congrés sobre l'última cimera europea i la venda d'armes a l'Aràbia Saudita ?assumptes gens irrellevants? en un atac frontal a polítiques específiques del Govern com va fer Pablo Casado dimecres? Ho dubto, i en tot cas demostra un excés d'impaciència per a algú que s'estrena com a líder de l'oposició i d'un partit que va governar fins fa cinc mesos.

En tot cas, la filípica havia d'intentar ser assenyada i creïble. No ho va ser. Afirmar que la situació a Catalunya és de tanta extrema gravetat que requereix l'aplicació immediata d'un altre 155 ?la suspensió de l'autonomia? de major severitat que l'anterior és intentar falsificar la realitat. A Catalunya, gràcies, en part, al 155 de Rajoy, la situació està mes normalitzada que fa un any. És cert que els discursos del president Torra i algunes accions esporàdiques dels CDRs són deplorables i que a més la societat està dividida, però l'independentisme estava amenaçant amb una tardor calenta ?coincidint amb l'11-S, l'aniversari del referèndum il·legal, durament reprimit, de l'1-O i de la DUI del 27-O? i fins al moment no ha passat res greu.

Per contra, el que sí que es veu cada dia és que el separatisme s'està esquerdant, que la baralla entre Puigdemont i ERC els ha deixat sense majoria al Parlament i que els CDRs i la CUP demanen la dimissió de Torra, el vicari de l'exiliat a Waterloo. On i com s'informa Pablo Casado del que passa a Catalunya?

És més greu és que després acusés de colpista el president del Govern etzibant-li: «És vostè partícip i responsable del cop d'Estat que s'està perpetrant a Espanya». A Espanya no es perpetra avui ?excepte a la imaginació de Puigdemont i Jiménez Losantos? cap cop i no es pot dir que negociar els pressupostos amb dos partits catalans, ERC i el PDeCAT que representen ?agradi o no? el 47% dels catalans, sigui negociar amb colpistes. A més, Pedro Sánchez va votar al costat del PP fa just un any l'aplicació del 155 contra la Generalitat independentista. No hauria d'haver-hi un mínim de lleialtat recíproca entre els dos grans partits? Gran part dels problemes d'Espanya ?inclosa la crisi institucional a Catalunya? es deriva precisament de la incapacitat del PP i el PSOE per aconseguir uns mínims consensos.

Creu Casado que la tornada a l'aznarisme i el fet d'ignorar l'actitud equilibrada de l'últim Rajoy ?no el que va encoratjar la campanya de carrer contra l'Estatut del 2006 i el que va dir que Zapatero estava traint els morts? és el remei als mals del PP? I dir que l'esborrany dels pressupostos encarna tots els mals i arruïnarà Espanya sona apocalíptic quan Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa, acaba de dir que estimularan l'economia, en presència de Felip VI i a la clausura del congrés de la Confederació Espanyola de Directius i Executius.

La crispació és el gran mal de la política espanyola que perjudica tots, i Pedro Sánchez també va tornar a posar el seu granet de sorra en trencar les relacions amb el líder del PP. És un gest teatral i estèril. Però Casado hauria de saber que la jugada li pot sortir malament en optar per pujar el ja molt alt grau de crispació.

El tremendisme no li va bé perquè Casado no escriu com Camilo José Cela. I hauria d'estudiar l'enquesta del CIS. No tant la part electoral, que diu que el PSOE augmenta el seu avantatge i que Cs supera el PP i que és interessant però pot ser discutida, sinó una dada molt concreta. El 90% dels espanyols considera que hi ha molta o bastant crispació a la vida espanyola i, respecte els partits, fan el PP el principal culpable (27,3%), seguit després, en decimals del 7%, per Cs, Podem i el Partit Socialista.

El remei del PP no és matar Pedro Sánchez. L'assignatura pendent de molts anys ?que Rajoy va tenir por d'abordar? és que en una escala d'1 a 10, on 10 és l'extrema dreta, els espanyols se situen en el 4,59 (centre-esquerra moderat) i col·loquen el PP en el 8,31. I això no es corregeix sinó que s'agreuja amb discursos com els de Jiménez Losantos o Pablo Casado.