28 de octubre de 2018
28.10.2018
Diari de Girona

La nova vida de Rodrigo Rato

28.10.2018 | 01:11
La nova vida de Rodrigo Rato

Veure Rodrigo Rato, l'exitós vicepresident econòmic dels vuit anys d' Aznar, després director general de l'FMI, entrar a la presó per seguir permetent el mal ús de les targetes opaques de Caja Madrid –només el primer dels judicis que afronta– ha estat xocant. Almenys per a mi que –com a periodista– el vaig tractar amb certa regularitat en els últims anys del govern de Felipe González i en el primer mandat d'Aznar.


Rato era, sens dubte, el més obert i més interessat en la realitat europea d'aquell equip del PP. Nascut en una família rica, potser no era un gran economista, però era simpàtic, tenia sentit comú i instint polític, sabia digerir informes i –amb l'ajuda de la conjuntura mundial– les seves mesures de liberalització van ser positives i l'economia espanyola va tornar a créixer.


Com és que aquest triumfador ha acabat a la presó? Més enllà dels tòpics –la cobdícia, la corrupció–, Rato creia, com la majoria de la premsa i de l'opinió informada, que seria el successor d'Aznar en cas que el líder del PP decidís retirar-se. No va anar així. Mayor Oreja no ho podia ser, no era pura sang del PP i va tenir la relliscada basca, i Aznar no podia imposar Ángel Acebes –potser el seu preferit perquè havia de ser un deixeble fidel–, ja que la seva autoritat sense límits va caure després de la guerra de l'Iraq. Aznar desconfiava de Rato perquè tenia personalitat i criteri i sabia que volaria per compte propi. Al final va optar per Rajoy, l'eficient i discret defensa central que va creure que seria més dúctil.


Crec que Rato, amb gran vocació política, no va saber digerir aquell fracàs que truncava la seva ambició. Va marxar a l'FMI –un magnífic premi de consolació–, però no es va trobar bé. Per a un senyoret de l'elegant barri de Salamanca, Washington és una ciutat avorrida –sense tavernes i gent al carrer– comparat amb Madrid. En un dels seus primers –i abundants– viatges a la capital d'Espanya es va deixar fotografiar al carrer escoltant algú –suposo que Rajoy– que parlava des de la balconada de Gènova. No va saber concentrar-se en el seu rellevant càrrec internacional.


Després va dimitir per sorpresa –deixant malament Espanya– de l'FMI i va demanar a Rajoy la presidència de Caja Madrid davant del candidat d' Esperanza Aguirre, l'avui encausat Ignacio González. Llavors un important banquer em va confessar que no ho entenia. Per què Caja Madrid, un vesper amb problemes, quan amb els consells de Lazard, Banco Santander i La Caixa tenia garantit un bon viure amb més tranquil·litat?


Potser era que Rato arrossegava la ferida del poder. Volia seguir sent una autoritat amb comandament visible –la presidència de la poderosa caixa que després seria Bankia– i, com a compensació a no ser el número 1 d'Espanya, acumular riquesa. Alguna cosa diferent a estar ben pagat.


Va ser un polític intel·ligent que somiava amb, des de la Moncloa, ser el líder d'una dreta més moderna i centrista que la d'Aznar. Dijous demanava perdó a la societat un minut abans d'entrar a la presó. Trist.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook