Aquesta setmana s´ha presentat a Madrid Plataforma Pymes, una nova organització empresarial que agrupa 2.140.000 pimes i autònoms d´Espanya. La raó del naixement d´aquesta organització és la manca de defensa dels interessos de les pimes a Madrid. En efecte, la representació de les pimes a Espanya estava sota l´organització de Cepyme, una organització adscrita a la CEOE, la patronal de les grans empreses. Com es poden defensar alhora els interessos de les pimes i els dels oligopolis que les espremen? Faltava una organització que lluités pels abusos que les grans empreses practiquen sobre les pimes en àmbits com la morositat, els preus de productes energètics, de dades o financers; una organització que reclami igualtat d´oportunitats en l´economia, deixant d´una vegada el llast del senyor feudal de la gran empresa. S´assembla a altres revolucions històriques: remences enfront dels senyors, proletaris enfront dels patrons... els lemes sempre són els mateixos: llibertat, igualtat i solidaritat. Les pimes estan obligades a sobreviure en un mercat de competència ferotge, global, i no poden aguantar que altres empreses s´aprofitin de la feblesa intrínseca en la seva mida. Costa fer una revolució així a Espanya, tot i que aquest és un assaig pràctic que pot tenir èxit.
S´obre una oportunitat d´or amb l´actual govern de La Moncloa arran de la llei de transició energètica que s´està començant a redactar. Depèn de com es faci aquesta llei pot ser un impuls a l´economia productiva de les pimes.
La primera mesura d´una llei de canvi climàtic ha de ser fixar un objectiu ambiciós al conjunt de la societat. Per fer-ho, cal que l´administració pública sigui activa: exigint que la compra de béns i serveis requereixi divulgar el càlcul del CO2 associat al producte. Aquesta mesura, proposada quan l´actual ministra Teresa Ribera era secretària en el govern Zapatero, obliga l´economia a observar com afecta el canvi climàtic, i això és una oportunitat per a les pimes, per a l´economia circular i per al producte quilòmetre zero.
La segona mesura important es troba amb la taxa de CO2, que ha de complir cinc requisits obligatòriament si no es vol caure en el fracàs d´altres països. En primer lloc, ha de ser universal per a tothom. Avui els drets de CO2 només afecten pocs sectors de l´economia: l´electricitat, la petroquímica, l´acer, el paper, el ciment, el vidre i la ceràmica. No afecta el transport, el principal actor en el CO2, ni la calefacció domèstica.
En segon lloc, la taxa de CO2 ha de ser progressiva, començant per valors baixos i deixant veure al mercat que el valor anirà pujant amb el temps.
En tercer lloc, cal que sigui una taxa intensa al final del període de transició. Tenim experiència en el mercat de CO2 en els sectors energèticament intensos i sabem que, per sota de 15 € la tona de CO2 els efectes no impulsen cap canvi. A partir de 20 €/tCO2, comencen a ser perceptibles i a 100 €/tCO2 seran de modificació profunda de l´estructura econòmica. A 400 €/tCO2 permetrà la rendibilitat del gas renovable, potser el 2050.
La quarta premissa que ha de complir la taxa és ser neutra fiscalment. Per exemple, l´augment del CO2 de 5 a 21 €/tCO2 suposa un ingrés per la subhasta de drets de CO2 per a la generació elèctrica de més de 1.200 milions d´euros, més l´augment d´IVA, més l´augment de l´impost elèctric de les autonomies, més l´augment de l´impost dels ajuntaments. Aquests augments s´han de revertir al sistema, bé sigui abaixant el dèficit elèctric, o abaixant els peatges elèctrics de les pimes, per exemple, revertint una injustícia en l´estructura tarifària.
La cinquena i última condició que ha de satisfer la taxa de CO2 per resultar exitosa, i alhora la més difícil d´assolir, és la creació d´un aranzel que protegeixi els productes de l´espai on aquesta taxa és vigent envers els de l´exterior que no els tenen. Si l´encariment del CO2 augmenta els costos energètics (en el cas de l´electricitat als preus actuals parlem d´un augment de prop de 10 €/MWh) cal protegir l´economia d´altres productes que no practiquen aquesta política de canvi climàtic. És clar que un país com Espanya no pot fer una acció com aquesta sense acompanyament d´altres països, però estic segur que Teresa Ribera sabrà defensar la idea davant Europa, al costat d´Emmanuel Macron, que també ho advoca.
Aquesta bateria de mesures es veuria ben complementada amb la implantació del programa PACE per finançar el desplegament d´energies renovables a les pimes i als domicilis, programa que és en fase pilot a Olot amb l´Europace, finançat per Europa amb una ajuda Horizon 2020. Val la pena donar velocitat a aquest programa modificant les lleis que calgui a Madrid per posar les pimes al centre de gravetat de la modernitat i del futur. El programa PACE és bo per rehabilitar habitatges i per ajudar energèticament el comerç i els petits tallers amb la implantació d´autoconsum fotovoltaic i climatització amb geotèrmia, amb una fórmula que permet pagar la inversió amb l´estalvi generat.
Per una vegada les pimes poden agafar la davantera en l´evolució futura de l´economia, deixar de servir el senyor i ser proactives.
