vegades ens inventem una ficció de realitat. Com que les coses no ens agraden com són, i com que no veiem la manera de canviar-les, fem la política dels estruços i amaguem el cap sota terra. Però de tant en tant la realitat ens fueteja a la cara i ens aparta de les nostres il·lusions.

Aquests dies hem tingut dues proves d'això que se'n diu la realpolitik, i el que hem vist no ha resultat gens agradable. D'una banda, la submissió de la justícia espanyola al poder de la banca; de l'altra, la submissió del govern de Pedro Sánchez a l'economia i a l'electoralisme. Dos fets que haurien de fer caure la cara de vergonya als seus protagonistes.

Primer, el numeret del Tribunal Suprem en l'afer de la sentència sobre l'impost de les hipoteques. El més ridícul de tot és que el tribunal, per justificar el fre que ha imposat a la seva pròpia decisió, ha al·legat la seva «enorme repercussió econòmica i social». I és ben cert: si s'aplica la sentència, i més encara si es fa amb caràcter retroactiu -que és per aquí, temo, que ara faran marxa enrere-, milers i milers de ciutadans espanyols es beneficiaran de la mesura. Però el Suprem, que no veu «repercussió» en tantes i tantes decisions polèmiques que va prenent, com per exemple les que afecten els processats independentistes, s'ha oblidat d'afegir al seu comunicat que només pensa en el perjudici per al sector bancari. Tot plegat un escàndol i una vergonya que encara posa més en evidència la situació gravíssima en què es troba la justícia espanyola, entregada al poder polític i econòmic i privada totalment de la seva famosa independència.

L'altra mostra de realisme polític ens l'ha brindat el president del govern espanyol, que no ha sabut mantenir la posició més digna d'alguns dels seus col·legues europeus i ens ha explicat d'una forma ben planera que no està en condicions de renunciar a la venda d'armes, un negoci criminal que és una altra pedra d'escàndol. Sánchez ha invocat els llocs de treball que es podrien perdre, i té raó, però no ha presentat cap proposta ni cap iniciativa que, almenys en un termini mitjà, permetés propiciar una alternativa laboral per als treballadors de San Fernando. En aquest cas, Sánchez també ha silenciat dos motius més de la seva decisió: els vincles tèrbols de la corona espanyola amb la monarquia saudita i la proximitat de les eleccions andaluses. Per contra, hi ha afegit un argument de doble tall: «La política és convertir els ideals en realitats». Cert, però també pot dir-se d'una altra manera: la política és la capacitat de saber transformar les realitats perquè s'acostin cap als ideals que es defensen. I és evident que el govern socialista de Sánchez no té, o almenys no es proposa tenir, aquesta capacitat que li evitaria la profunda incoherència de la seva decisió.

La realitat, doncs, se'ns ha mostrat en la seva cruesa i ha imposat la seva llei. Ens hi podem resignar, certament, i això és el que fan els sectors conservadors, que pensen que la realitat no és susceptible de ser transformada. Al costat contrari, la gent de tarannà progressista ho veu d'una manera ben diferent: cal fer tot el possible per transformar les realitats que són injustes. Per exemple: tirant endavant la sentència del Tribunal Suprem amb totes les conseqüències, ja que els jutges van concloure que això era el més just i raonable. I per exemple: paralitzant temporalment els contractes de la venda d'armes i cercant alternatives d'ocupació que frenin de manera progressiva aquesta indústria. Cal prendre partit, simplement, i posar mans a la feina.