La persona humana té valor per ella mateixa, però la nostra vida té sentit en relació amb les altres persones amb les quals convivim, compartim, discutim, plorem, estimem, treballem, servim o somiem. El nostre pas per la vida no tindria sentit si fóssim com rierenys, insensibles al que ens envolta i sense sentiments envers les persones amb les quals convivim. Ignorar els altres promou l'egoisme i atia la indiferència i el desamor. I una societat civilitzada, amb valors, no s'ha de permetre que entre nosaltres s'incrementi el nombre de persones que se senten invisibles, per motius diversos.
Com es diu en la meva llengua materna, « no es oro todo lo que reluce». I efectivament, quan la tecnologia, els mitjans de transport, la proliferació de punts de reunió i trobada, la facilitat de les comunicacions, o els massmedia de tot tipus, han fet un salt impensable i extraordinari, s'està incrementant de manera preocupant el nombre de persones invisibles. Semblaria que avui dia és impossible que les persones passin desapercebudes, semblaria que la solitud no volguda és impensable, semblaria que ningú s'hauria de sentir exclòs i ignorat a la nostra societat. Però malauradament no és així.
Estem fets per viure en societat, per sentir-nos membres d'una comunitat. Sense l'escalf de la comprensió, de l'estimació i de l'ajuda dels altres no acabem de ser persones. I només cal veure el paper que la societat atorga a les persones que arriben a la jubilació, a les persones que pateixen malalties greus, a les persones que travessen problemàtiques personals difícils, sigui econòmicament, psicològicament o socialment, per adonar-nos que hi ha moltes persones invisibles, objecte de la indiferència, que són ignorades.
Una societat inclusiva no ha de permetre que a la nostra comunitat humana hi hagi persones que se sentin invisibles, que se sentin aïllades, solitàries, incomunicades. La vida és massa curta com per menysprear i ignorar que tots ens necessitem i que la interrelació de petits, joves, madurs i grans cal fomentar-la per no fer espais incomunicats. I caldria començar en l'espai més proper, imposant-nos el deure de fomentar la comunicació, l'estimació i la compassió, intentant que ningú del nostre costat se senti aïllat, ignorat o sol. Facilitar la visibilitat de totes les persones és una feina indispensable, si volem contribuir a fer una societat més humanitzada i inclusiva. Hem de promoure els bons sentiments, sense els quals, la vida en societat es converteix en una cursa d'obstacles i de lluites permanents. Tots esperem una mirada, una trucada, un copet a l'esquena, un bri d'estimació i esperança, sense distinció d'edat o de situació social. Com a éssers humans necessitem la comprensió, l'estimació i la solidaritat dels altres. No som autosuficients.
