Em telefonà per dir-me que estava embarassada i el dubte va durar només un instant, però en ell capigué l'amor i l'angoixa, l'esperança, la nostàlgia i aquesta pregunta: què prefereixes, Salvador? El sobresalt de ser pare de nou, la difícil conversa amb la teva filla, la trencadissa definitiva del que amb la teva exdona no està del tot trencat encara; o que se t'esfumés potser per sempre la història d'amor més intensa i emocionant de la teva vida?
Me'n vaig enamorar la nit que la vaig conèixer i, encara que des de llavors no hi ha hagut ni un sol dia que no l'hagi pensada, el que sobretot recordo és com em féu sentir benvingut, senyor de tot, amb els dons recobrats del pleniluni, i el gran elogi que per a un home és la passió satisfeta de la noia que estima. I el meu cos en el seu cos -«millor que mai les roses»- com un llampec que podia il·luminar el món sencer, i també el no-res.
Però l'any que duc separat de la meva dona m'ha dit de mi que més que conservador soc un reaccionari, i en el moment de demanar-li que deixés la seva ciutat, el seu nòvio i la seva vida per venir a viure amb mi, vaig fer-me enrere per no esborrar del tot el camí de tornar a casa. Quan vaig dir-li adeu, vaig notar una a una les fibres que se m'esquinçaven, però més enllà del fantasiejar espurnejant dels amants -alguna vegada diguérem que si era nen li posaríem Ibai, que en euskera vol dir riu-, mentiria si digués que vaig realment plantejar-me qualsevol opció que no fos romandre. Les famílies han de viure juntes, i ni jo vaig voler separar-me, ni seré jo qui malbarati ni una sola possibilitat que a casa puguem tornar a la reunió fonamental.
Ella va continuar amb el seu nòvio -de fet, no l'arribà a deixar mai, amb aquella fredor amb què algunes dones administren l'amor com si fos la collita del blat- i per la data que el ginecòleg establí sabérem que era impossible que fos el meu Ibai.
D'una banda, la notícia m'alleugí. De l'altra, em cavà un buit enorme. Cada cop la meva vida té menys talls nítids. Els sentiments són purs, però estimar embruta. Solia riure més del que ric i guanyar era el meu signe. Ara ja mai no trobo una opció realment bona quan he d'elegir. Ahir vam parlar després de dos mesos de no fer-ho, i va ser estrany, i va ser dur, i la gran victòria que va quedar-me quan penjàrem és alegrar-me d'haver perdut.
