La paraula més bonica i significativa del diccionari és la paraula filosofia, que vol dir senzillament estimar el saber i de cap manera indica que el filòsof sigui un savi, sinó un humil i delerós aprenent. El mot filosofia modestament assenyala persones sensibles, que han fet una opció noble i encomiable com la de declarar-se estimadors del coneixement, sigui adquirit per l'estudi dels pensadors o per pròpia observació, homes i dones afanyosos i encuriosits, àvids i frisosos per atresorar saber tot sabent que no saben i que els queda molt per esbrinar i aprendre. Per saber.

El PSOE de Pedro Sánchez vol portar de nou la filosofia als instituts per dignificar-la. El PP d'en Rajoy la va fer fora puix que no es necessiten alumnes crítics que pensin per ells mateixos sense cap mena de colonització mental. A Catalunya Cultura i valors ètics, impartida per professors de Filosofia, la trobem en els quatre cursos de l'ESO, com una optativa, i a primer i segon de Batxillerat és obligatòria la Filosofia, en el primer curs dues hores per explicar les branques de la filosofia i en el segon tres hores insuficients d'Història de la Filosofia.

És innegable que la filosofia, com l'art, la música i tantes facetes culturals humanístiques no serveixen per a res útil perquè no tenen cap sentit pràctic, cap aplicació mercantil, fins podríem prescindir d'elles i el món no s'esfondraria, probablement algunes persones afectades per la seva pèrdua plorarien i parlarien de la deshumanització de la suposada civilització.

Preguntem-nos què passaria si allò físic que deriva del que anomenem saber útil i positiu fallés, per exemple: què succeiria si s'esberlés un pantà fet amb enginyosa arquitectura?, en canvi si s'ensorressin les piràmides o es cremessin els quadres d'un museu només lamentaríem una estona la desaparició d'una manifestació artística.

Així doncs, l'art, la filosofia, etc. són inservibles, prescindibles, tot al contrari que la medicina, la química, la matemàtica. Tanmateix la meravellosa grandesa de la filosofia és la seva pròpia inutilitat resplendent, ja que no és un mitjà, com ho són les ciències instrumentals, que serveixen per alguna cosa útil, per aconseguir quelcom, sinó un fi en si mateixa, atès que per definició és estimar el saber de forma teòrica sense esperar-ne res pràctic.

Quan es pregunta per a què serveix la filosofia? cal fer sempre una pregunta a la pregunta. Aquesta: en quin sentit s'empra el verb «servir»? Servir té un sentit utilitari i és alguna cosa que s'usa per obtenir un fi, un ganivet serveix per tallar, un medicament per curar, un pont per lligar dos costats d'un riu o d'un precipici, un pantà per emmagatzemar aigua. La ciència, les arts aplicades, la tecnologia, estan totes orientades a un fi, a fer un món més prestament aprofitable, més usable. La filosofia, per contrast, no serveix per a res tangible i pràctic, tanmateix en el temps actual que tot el saber ens aboca al pragmatisme, el mercantilisme, a l'aplicabilitat immediata, ens convé el discurs desinteressat que transmet la filosofia. Ens convé pensar contemplativament. Pensar pel gust de pensar.

També hem de reconèixer que les coses inútils són les que més ens commouen i ens toquen més per dins; la música, la literatura, l'art, ens espiritualitzen, per tant, ens humanitzen. Quants viatges hem realitzat per anar a veure museus, festivals de música, exposicions, restes arquitectòniques? La diferència entre els sers humans i els animals rau en el fet que nosaltres ens permetem el luxe, gràcies a la llibertat, de fer coses que no serveixen per a res pràctic, com el Quixot, les Menines, obres de teatre, novel·les, simfonies, cançons, escultures, quadres.

Hi ha qui parla d'idees i hi ha qui parla de coses i aquest criteri l'aplico per mesurar les persones. Aristòtil: «Els homes tendeixen per pròpia natura al saber i tan bon punt coneixen què és una cosa immediatament es posen a buscar per què és»; Plató: «La passió específica del filòsof és l'admiració i aquest és el principi de la metafísica».