Malgrat les previsions apocalíptiques que aniríem a cops de puny pels carrers per raons polítiques, en tot aquest temps només havia assistit a una disputa quan uns energúmens van aturar el cotxe al portal del cau on m'estic per escridassar una veïna que tenia penjada una estelada al balcó, l'única en tot el veïnat. Si no la treia, l'amenaça ens afectava a tots els veïns: comprarien una bandera espanyola prou grossa com per omplir tota la plaça. L'endemà, la veïna va treure l'estelada i va penjar una bandera de Jamaica, i així es va acabar el drama. Però fa uns dies vaig presenciar la meva primera discussió, entre dos bons amics, adults, un simpatitzant de Ciutadans i un altre de la CUP. El, diguem-ne, cupaire va plantejar una tesi sorprenent, inaudita: quan durant la dictadura hi havia gana al sud, els andalusos no havien tingut collons ( sic) d'agafar pel coll els señoritos i van haver d'emigrar. Retreia al seu amic que votés en contra de la terra on viu per tot seguit entrar en un bucle en què els mateixos arguments s'anaven repetint ad infinitum. No hi va haver sang i les bones maneres es van imposar. Em va sobtar que un tema tabú es plantegés amb tota la cruesa. De fet, si van ser un milió els andalusos que van fer camí cap a Catalunya, podríem trobar un milió de raons diferents, tot i que la gana gairebé sempre hi és present. També les represàlies, les oportunitats laborals o com el cas del meu pare, que va fugir d'un destí que l'obligava a ser capellà o militar, i així va perdre la joventut entre seminaris i casernes fins que Barcelona li va oferir la llibertat. L'endemà de la discussió, el diari El País publicava un document secret que refermava la tesi del cupaire. Uns metges alemanys havien anat a Almeria a reclutar 117 treballadors i els serveis secrets espanyols maniobraven perquè s'enduguessin jornalers sense feina i no els triats, tots amb casa i bons ingressos.
Les raons d'origen han estat el cavall de batalla dels de Ciutadans per aconseguir formar un bloc homogeni que s'oposés a la independència, amb la complicitat del món postconvergent. El nacionalisme català havia assumit les tesis de Paco Candel, qui defensava que tots els que vivim a Catalunya som catalans perquè els que havien vingut de fora mai no hi tornarien. Reivindicar Candel hauria desarmat Ciutadans. I no s'ha fet. Una altra de les farses del Procés. Enmig del bucle, el de Ciutadans, impertèrrit, es va mirar el seu amic i va sentenciar: «Jo tinc molts més diners que tu!».
