El Diccionari Català Valencià Balear defineix la palangana com a «Gibrella per a rentar les mans (or., occ., val.); cast. palangana. Deu tenir previngut lo aspersori ab sa palangana, doc. a. 1785. Plat de poca fondària i de forma ovalada o llarguera, que serveix per a posar-hi confits o altres postres, guisat de carn, etc. (mall., men., eiv.); cast. bandeja. Molts se fan servir amb palanganes de plata, Ignor. Home que viu a despeses d'una dona, fent-li de criat (en l'argot barceloní). Var. form.: palancana, palangrana». Aquestes variants -palancana, palagrana (que he sentit a Maó)...- encara es fan servir al País Valencià, on, però, encara són vives les formes gibrell, ribell, safa... El mateix diccionari Alcover Moll ens en dona notícia: «Sinòn.: 1, gibrella, rentamans, safa;- 2, safa, safata, plata». I, com acostuma, amb meravellosa dedicació ens informa dels augmentatius i diminutius: «Intens.:-a) Augm.: palanganassa.-b) Dim.: palanganeta, palanganetxa, palanganeua, palanganona, palanganiua, palanganó.-c) Pejor.: palanganota, palanganot». No hi surt «palanganero», el digne ofici dels senyors atents a les necessitats llavatòries -ho faig servir en l'accepció valenciana, ben legítima- de les senyores putes i els seus clients. Al·ludint aquests usos, a l'Ebre de la palangana de l'alcova en deien «rentaxones»...
Totes les formes esmentades les he sentit de viva veu al País Valencià i a les Balears a la recerca de receptes i altres informacions antropològiques i lingüístiques i històriques -les meves tres grans aficions. I algunes més, ja que en el concepte s'hi barreja un atuell emprat per a la higiene personal, sovint proveït d'un «peu de palangana» de ferro; a les cases més elegants embotida en un moble, i de les dues formes ho he vist, i un atuell d'usos culinaris, sobretot per a servir el menjar, vigent a les Balears i sobretot a Menorca. Per això s'hi entrecreuen els noms de safata, safa, safa o safra (d'origen àrab), aquests darrers típicament valencians.
També es fan servir ribella (a Mallorca), ribell, gibrell -i gibrella i gibrelleta, també amb usos relacionats amb la higiene. Hi ha parlants que fan servir el mot grela, naturalment una derivació de greala o gesala (d'on ve el Sant Grial), temes molt corrents a l'Edat Mitjana, com explico al meu llibre La cuina medieval i renaixentisa. Moros, jueus i cristians. Treure la gibrelleta plena de pixats encara ho he vist de petit, i era unes de les tasques humiliants que els senyors feien fer a les minyones. La palangana sol ser metàl·lica, normalment de «porcel·lana», mentre que el gibrell o ribell sol ser de terrissa.
El temps que em vaig estar a Menorca recercant receptes i informacions per a un llibre sobre la cuina de l'illa, els informants feien servir correntment aquesta paraula referint-se a usos alimentaris, cosa que al principi em sorprenia. El ribell o gibrell es feia servir per pastar, rentar plats, recollir o «parar» la sang, etc. A Girona tenim l'accepció «tangí» -per pastar els botifarres, els brunyols, etc.-, que és metàl·lic però té forma de gibrella. Tangí, per cert, ve del mot marroquí tagín, cassola; en ambdós casos tenen una forma troncocònica. Safa, safra, és el que a Catalunya en diem safata o plats, i alguns fan servir l'hispanisme «bandeja».
