Es l'hora de presentar els pressupostos a Catalunya i a Espanya. No pinta gaire bé. El que algú va definir com a correlació de febleses en comptes de correlació de forces, determina un panorama insegur, propiciat per governs febles.
Temps enrere es venia l'aprovació pressupostària com el gran debat parlamentari de l'any, perquè determinava les grans línies prioritàries per al Govern de torn. I és clar que en moments de vaques grasses hom podia decidir moure partides importants en una direcció o en una altra i això condicionava l'accent social, territorial, productiu, educatiu, etc. d'aquell pressupost.
Però, ai las! La recentralització de competències i l'escanyament financer de Catalunya han comportat un marge de maniobra decreixent per part del Govern de la Generalitat. Si a això hi afegim una llarga conjuntura de contenció imposada per la crisi econòmica i fiscalitzada durament per la Unió Europea, s'acaba comprovant que, permeteu-me l'exageració, els pressupostos estan escrits abans que els redacti el Govern i que els aprovi el Parlament.
És així a tot arreu? No ben bé. És clar que, de petit a gran, la Generalitat catalana té menys marge de maniobra que les comunitats autònomes forals o amb superàvit fiscal. És clar també que a aquestes les supera l'Estat, que ha utilitzat les restriccions europees de dèficit a favor seu, de manera que les retallades obligades a les autonomies en sanitat, educació i serveis socials, Madrid no hi ha hagut de fer front; i ha continuat engreixant o, senzillament, mantenint-se en el volum de despeses atribuïbles als aparells més burocràtics de l'Estat.
A l'Estat es donen per inamovibles una sèrie d'estructures (i els seus pressupostos) totalment improductives i que de vegades actuen en detriment dels ciutadans o de parts d'ells: exèrcit, monarquia, policia, aparell judicial central, etc. Ni en les crisis econòmiques més dures ha disminuït el percentatge del pressupost destinat a alimentar la gent de la «sopa boba» funcionarial.
Finalment, a Europa, els estats ben gestionats ja fa temps que han minvat el dèficit i el deute i, aprofitant els darrers anys de bonança, s'estan posicionant en la nova era tecnològica i industrial.
Llavors, si aquest és el mar de fons, per què ens estan marejant amb negociacions miserables, per les quantitats i pel xantatge amb els presos? Sistemàticament els pressupostos de l'Estat indiquen una xifra d'inversions a Catalunya que només s'acaba executant en un 25%. L'any següent el 75% no executat torna a figurar en els nous pressupostos, als quals s'afegeix una partida simbòlica però que es presenten com un increment notable en relació amb l'any anterior. Una estafa. N'hi ha una altra, quan es vol fer xantatge amb uns diners destinats a polítiques socials en realitat no ens regalen res. Es limiten a mal complir el que pertocaria a Catalunya en funció de la seva població. Si el sistema de finançament fos transparent i equitatiu, cada ciutadà amb DNI espanyol (aquest que tant els agrada reclamar als unionistes) rebria els mateixos diners per salut, educació o serveis socials. Però no és així. Els ciutadans catalans estan infradotats pressupostàriament de forma estable. I quan en una pseudonegociació s'ofereixen uns centenars de milions més, no dubteu que tot just és una part menor del que ens deuen si compleixen amb l'equitat. Finalment, el cinisme de demanar pràcticament un xec en blanc als republicans a canvi de no moure ni una cella per la solució del problema judicial que es va engrandint, només crispa més la població en general. Fins i tot aquella amb vocació espanyolista, que veu com la utilitzen de carn de canó des de Madrid per defensar la bandera mentre li prenen la cartera.
És lamentable veure com Pablo Iglesias s'autoproclama mediador dels pressupostos venint a Lledoners, en comptes de pressionar Sánchez perquè faci passos polítics per desencallar el tema català. I que a aquest darrer li falti temps per desautoritzar-lo, no fos cas que les crítiques de la dreta de negociar suposadament els pressupostos amb un delinqüent li passessin factura.
En definitiva, amb marges tan estrets a Catalunya i amb inèrcies tan implantades a Madrid, ni Espanya s'enfonsarà sense pressupostos, ni Catalunya tampoc. El que enfonsarà Espanya, i alguna hora salvarà Catalunya, és que aquí, malgrat tot, la societat s'espavila en l'economia privada, mentre que allà el sistema és bàsicament extractiu i endogàmic. Uns es peixen els altres. Per exemple, quan el PSOE nomena l'executora del 155, Sáenz de Santamaría, com a membre del Consell d'Estat.
