03 de novembre de 2018
03.11.2018
Diari de Girona

Aquestes sorpreses

03.11.2018 | 01:12
Aquestes sorpreses

Des que Mr. Donald Trump va dir en un discurs públic que «els dits de la meva mà són llargs i bells, igual que altres parts de la meva anatomia, cosa que està ben documentada», una de les preguntes que s'ha vist obligada a formular la societat occidental es dirigeix a saber si els seus governants han perdut el cap. La qüestió seria mesurar el grau de bojor que els afecta: A uns més que els altres, naturalment. En aquesta vida ni la bojor es reparteix en parts iguals. Potser és suficient entretenir-se una mica a observar-los per televisió. Hem de suposar que, en ser enregistrats per una cadena que els donarà visibilitat pública, deuen posar en acció la millor part de si mateixos. Però es tracta de saber la relació que existeix entre el poder polític i la follia.

Que existeix una tradició de governants eixelebrats és un fet conegut, encara que no disposem de gaires estudis clínics. N'hi ha un considerat clàssic referit al vint-i-vuitè president dels Estats Units Thomas W. Wilson, publicat després de la seva mort, i algun altre treball de Freud. Recentment, un estudi d'una universitat nord-americana arriba a la conclusió que entre la declaració d'independència, l'any 1776, i el final de la presidència de Richard Nixon, l'any 1974, durant quasi cent anys, la meitat dels presidents nord-americans reunien les condicions per establir un diagnòstic que descobriria un trastorn psicològic important. Observau que el període al qual fa referència aquest estudi no arriba a Donald Trump.

El tema planteja una sèrie de qüestions de primer ordre. En primer lloc: Els governants que exerceixen el seu càrrec per successió sanguínia, reis i emperadors, tenen més trastorns psíquics que aquells altres que han estat elegits de forma democràtica? Sembla que sí. Perquè hem de suposar que l'elecció democràtica podria evitar la pujada al poder d'un ésser amb el cap trabucat. Però potser no sempre és així. L'exemple més explícit és el cas de l'emperador Claudi Cèsar Neró, encara que deu ser un exemple d'excessiva intensitat. No era fill de Claudi, al qual va succeí, encara que Claudi l'havia adoptat en casar-se amb la seva mare Agripina. Però aquesta era la més perversa i la més boja, ni que fos una serp. Tant conspirava, que el fill la matà amb l'aprovació del seu mestre Luci Anneu Sèneca.

Neró governà Roma i l'imperi entre l'any 54 i el 68 de l'era cristiana. Féu molts de desastres i, a més, feia versos, que li agradava recitar en llocs públics. Fou famós un recital que s'autoorganitzà a la ciutat de Nàpols. Mentre recitava, el Vesuvi entrà en erupció i començà a treure foc i lava. Neró no volgué que ningú es mogués del recinte i ordenà que seguissin escoltant la seva poesia. Estava convençut que el volcà havia rebentat en foc perquè l'aplaudia, que era la manera que tenia la naturalesa de proclamar l'excel·lència del poeta.

Hauríem d'afegir el cas de Lluís II de Baviera. Però també, a un altre nivell, el cas d' Adolf Hitler, el de Josef Stalin, el de... La pregunta seria si ja estaven bojos en accedir al poder o si hi tornaren, després d'accedir-hi. En tot cas, donat que ja hi estassin d'abans, hauríem de saber si, un cop al poder, la follia minvà o va anar en augment. Hi ha hagut de tot: els bipolars, els paranoics, els morts de por per causa del temor que els feia suposar complots i traïments, els mitòmans, els histèrics, els obsedits pel poder, els criminals, els sàdics... I aquells altres que, a més, es varen creure que Déu els havia enviat, com si Déu no tingués res més a fer, que enviar-nos els salvapàtries de torn.

He sentit contar que John Fitzgerald Kennedy patia d'un excés d'escalfor. Se'n diu hipersexualitat; però això no l'impedí de governar. I, segurament, més que una malaltia del cap, hi ha qui ho ha considerat una qualitat de l'ànima. I potser ho és: l'ànima dona, a vegades, aquestes sorpreses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook