Es una cita inel·ludible. La pluja, per fi, va respectar les Fires i Festes de Sant Narcís i dijous, dia de Tots Sants, Orelles de Xocolata van tocar a l'escenari de La Copa, un fangar per culpa de la maleïda pluja de cada dia. La banda de Nuri Mancebo i Xevi Pasqual -hi ha més músics i intèrprets, però no són de Salt i no en coneixem els noms, disculpes- va estar a l'alçada i van fer ballar el respectable, pares d'edat mitjana -de quaranta cap amunt -amb fills d'edats diverses -hi havia cotxets i joves granalluts.

La cosa va acabar amb el Highway to hell dels AC/DC: els vells rockers no moren mai, però han canviat les nits de l'històric Nummulit i del més contemporani Yeah pels migdies esporàdics de concerts que passen molt de tant en tant. La paternitat-maternitat és molt dura; l'edat no perdona; però la (bona) música tot ho cura.

La cosa va continuar, encara en horari infantil, a l'altre punta del passeig enfangat. Hi havia vermut -qualsevol excusa és bona per retornar al passat gloriós? amenitzat per les guitarres desenfrenades de Bad Mongos. El públic: més pares amb més fills. Vells rockers necessitats de música electrificada. Vells rockers disposats a demostrar a la seva descendència que un dia van ser joves. Vells rockers que es neguen a tirar la tovallola. Els vells rockers de sempre: cares conegudes; cares vistes; les cares de sempre.

No, els vells rockers no moren? però es reciclen. Canvien les hores de nit, si cal, pels migdies. Però allà són. Treuen el cap a la mínima que poden, perquè ho duen a la sang. No, els vells rockers no moren: fan el que poden i, quan s'ajunten, s'hi deixen la pell. Els és igual si els fills els miren amb cara de sorpresa -«papa, què fas?». L'edat no perdona res; el rock'n'roll, tot. Llarga vida als concerts de Fires a hores prudents; llarga vida als AC/DC i companyia; llarga vida als vells rockers.