Ja coneixem les qualificacions provisionals de la Fiscalia contra els 18 polítics catalans. La fiscalia acusa de rebel·lió -castigada amb un màxim de 30 anys de presó- a Oriol Junqueras, vicepresident llavors de la Generalitat, i a vuit acusats més. També de malversació de fons públics i desobediència. Per als altres processats les acusacions són menors.
No hi ha dubte que es tracta del judici més rellevant i delicat al qual s´ha enfrontat fins ara la democràcia espanyola. És cert que el judici contra Armada, Milans del Bosch, Tejero i els altres colpistes del 23-F del 81 va ser molt rellevant. Però no va haver-hi llavors gran divisió en la societat espanyola. Al contrari, la gran manifestació de repulsa va reunir a tots els partits, des de l´AP de la Garrotxa fins al PCE de Carrillo.
Els colpistes tenien un suport social ínfim i el judici només va ser perillós (relativament) per les repercussions que podia tenir en un sector minoritari de l´Exèrcit. Gens similar passa ara. Els acusats són dirigents democràticament triats els partits dels quals van tornar a tenir majoria absoluta i el 47% dels vots en les posteriors eleccions catalanes del 21-D, la qual cosa no pot deixar de commocionar i tenir conseqüències en una comunitat autònoma que des de l´aprovació de l´Estatut del 2006 viu agitada per les seves relacions amb la resta d´Espanya.
No hi ha dubte que en la tardor de l´any passat es van cometre per les autoritats catalanes delictes contra la Constitució i el propi Estatut que han de ser sancionats perquè la primera norma de la democràcia és el respecte a l´Estat de Dret. Però una cosa és aplicar la llei i una altra fer-ho amb un caràcter exemplaritzant -per exemple la presó incondicional i sense fiança durant un any- i no tenir en compte totes les circumstàncies.
L´acusació de rebel·lió és discutible perquè en els fets d´octubre del 17 no va haver-hi violència -característica d´aquest delicte- i en tot cas no va ser superior a la practicada pels piquets d´algunes vagues que intimiden o inutilitzen els accessos a empreses o bancs.
L´acusació és desproporcionada i així ho creu una gran majoria de catalans -molt superior al 47% d´independentistes- segons recents enquestes de dos diaris tan distants com La Razón i el Periódico de Catalunya. I no són només els ciutadans catalans. Molts juristes i catedràtics de Penal, el propi expresident Felipe González i l´expresident del Tribunal Suprem i del Constitucional Pascual Sala han expressat els seus dubtes o disconformitat. Sense oblidar que el tribunal superior d´un land alemany es va negar a lliurar a Espanya a Puigdemont perquè no va apreciar rebel·lió.
I la pròpia Advocacia de l´Estat -certament depenent del govern legítim i constitucional d´Espanya- no acusa de rebel·lió, per l´absència de violència suficient, sinó del delicte de sedició que té com a pena màxima (15 anys), la meitat que el de rebel·lió.
El judici que pot durar quatre mesos va generar una gran divisió social. No es tracta només que més de la mitjana de Catalunya no comparteixi l´acusació sinó que també hi ha divisió en la resta d´Espanya. Mentre el PSOE i Podemos es van alineant amb la tesi que no va haver-hi rebel·lió, el PP i Cs, que són l´altra meitat del Parlament, no només l´ovacionen sinó que acusen a Pedro Sánchez de negociar amb els colpistes (oblidant que avui només són presumptes), i de ser presoner dels presos catalans. És més, semblen creure que acabaran derrocant a Sánchez acusant-lo de «claudicar davant els colpistes i forçar a l´Advocacia a retirar el càrrec de rebel·lió» (titular de El Mundo de divendres). Així la batalla política espanyola dels propers mesos -fins a unes eleccions generals de data incerta- pot estar condicionada pel judici contra els presos catalans.
Serà un macroprocés (més per la conflictivitat de l´assumpte que pel nombre d´acusats) i hi haurà un màxim de crispació, no només d´una res menyspreable part de Catalunya enfront del Suprem sinó de la dreta espanyola contra l´esquerra a la qual acusarà de complicitat amb els quals volen trencar Espanya.
Amb una mica més de «seny» del Govern de la Generalitat, que va ignorar els reiterats advertiments de Rajoy i del Constitucional, i un major sentit d´Estat d´alguns partits espanyols ens podíem haver estalviat el binomi macroprocés i maxicrispació.
