En el programa de les festes majors de poblacions o de barriades acostuma figurar-hi un record pels difunts. Però en la festa major de la nostra ciutat, que són les Fires , aquest record dels que ens precediren coincideix amb el dia que en el calendari figura com a commemoració dels difunts. Per tant, té un caràcter més remarcable. En realitat el dia de difunts és el dos de novembre; però al ser festiu el dia de Tots Sants, la visita als cementiris es reparteix entre el dia u i el dos. Tant en un com en l'altre, d'aquests dos dies, hi ha una extraordinària concurrència en els nostres cementiris.

Recordaré una curiosa anècdota que he explicat moltes vegades; però per si algú dels nostres lectors no l'ha coneguda, la tornaré a repetir. Durant una colla d'anys de la segona meitat del segle XIX exercia la secretaria de l'Ajuntament de Girona, el senyor Julián de Chia. A més de la secretaria de la corporació municipal, també tenia al seu càrrec l'Arxiu Històric de la ciutat. Va publicar interessants monografies històriques basades en la documentació que tenia encomanada a la seva custòdia. Entre una cosa i l'altra sempre estava molt ocupat. De tal manera que algun dia s'emportava el dinar al seu lloc de feina, per poder aprofitar més el temps. En una ocasió va rebre un comunicat de Madrid en el qual se li demanava, amb urgència, un informe sobre els cementiris que hi havia a Girona. Sense perdre més temps, respongué ràpidament: « En esta ciudad no existe ningún cementerio». I sota la seva firma estampà el segell, amb l'escut de la ciutat i la llegenda « Inmortal ciudad de Gerona». Era veritat que en el terme municipal de Girona no existia cap cementiri públic. Ja que el que estava al servei de la ciutat es trobava dins el terme municipal de Sant Daniel. Fins l'any 1963 el terme municipal de la ciutat estava limitat pel de Sant Daniel, pel sud, per l'est i pel nord.

A mitja tarda del dia de Tots Sants les campanes de la Catedral començaven a donar el toc de difunts. El toc greu i sever de la Beneta es barrejava amb la música i el xivarri de les Fires, que precisament vivien el dia més celebrat i més concorregut. Des de l'entorn comarcal i de més enllà es produïa una majoritària resposta a la consigna «Per Tots Sants a Girona». I també aquell dia i l'endemà, aquells als qui la seva feina no els impedia, es dedicaven a visitar el cementiri.

Quan el cotxe particular era un luxe o una eina de treball per a una exigua minoria, al cementiri s'hi anava tot passejant pel carrer del Carme. Els qui tenien dificultat per fer la caminada, si la bossa els ho permetia, llogaven un cotxe de punt, i més modernament un taxi. I quan s'establí el servei d'autobusos ja foren molts els que el pogueren utilitzar. La vorera esquerra del carrer del Carme era com un passeig, on en molts trams hi tocava el sol. Passada la darrera casa, coneguda com a Can Crestó, el vial tenia més el caràcter de carretera que de carrer. S'hi trobaven unes poques cases molt velles i poc agraciades. En una làpida que figurava a la façana de la primera una senzilla inscripció indicava: « Provincia de Gerona. Municipio de San Daniel. Barrio de Vilarroja».

Arribats al cementiri, el primer que es feia era visitar la sepultura familiar. I després continuar el recorregut per recordar antics amics o coneguts. Moltes famílies d'antic arrelament gironí, tenien la seva sepultura en el departament de Sant Narcís. Fer un repàs per aquell recinte llegint les inscripcions de les làpides era com reviure unes pàgines de la història local. En els inicis del segle XXI una part dels nínxols d'aquell departament mostraven clars signes de ruïna. Per tal de renovar i assegurar aquell sector s'hagueren de desplaçar un bon nombre d'enterraments.

Si bé era cert que el cementiri oficial de Girona es trobava en el terme municipal de Sant Daniel, també hem de recordar que dintre la ciutat hi havia alguns cementiris privats. I un gran nombre d'antigues sepultures. Els monestirs de les Beates, les Bernardes, les Caputxines, tenien cadascun d'elles el seu propi cementiri. També hi havia i encara hi ha enterraments en les antigues esglésies i claustres. Algunes d'elles s'hi han mantingut fins i tot després que el respectiu temple s'hagi dessacralitzat.

A les darreries del segle XIX en fer unes obres en l'entorn del temple del Mercadal es trobaren testimonis d'un antic cementiri romà i d'un altre medieval, que seria el parroquial. Més modernament també aparegueren antigues sepultures en unes obres realitzades en el carrer de Ciutadans. També hi ha constància de l'existència d'un cementiri en la plaça del davant de la porta meridional de la Basílica de Sant Feliu. També l'antic Hospital de Santa Caterina tingué el seu cementiri que se situava en el lloc on s'hi construí l'edifici de la delegació d'Hisenda. Podem contemplar laudes sepulcrals en el paviment de la Catedral i del seu claustre. Corresponen a enterraments de prelats, canonges i altres servidors de la seu. En el paviment de la Basílica de Sant Feliu, sepultures de capitulars i altres clergues servidors de l'antiga col·legiata; i també d'alguns seglars. També es troben en les parets del presbiteri de la Basílica les famoses làpides sepulcrals romanes i paleocristianes; però ja sense el corresponent sepulcre. En els desafectats temple i claustre de l'antic monestir de Sant Pere de Galligants i en el paviment del temple del Carme hi són enterrats abats, priors, monjos i frares. I també algunes famílies relacionades amb el respectiu temple.

Ara tots aquells enterraments són només testimonis històrics. Només en la Catedral continua vigent la sepultura dels bisbes. Però després de l'annexió a la ciutat, dels municipis de Sant Daniel, Santa Eugènia i Palau Sacosta, l'any 1963, aquella ciutat que oficialment no tenia cementiri en té cinc. El cementiri vell que data de mitjan segle XIX, el cementiri nou, construït en el segle XX, el de Sant Daniel, el de Santa Eugènia, el de Palau Sacosta. I també el del monestir de Sant Daniel. I quan es fan obres per la zona de les muralles o dels antics baluards i fortins, es fàcil que s'hi trobin ossos humans pertanyents a cadàvers dels combatents que atacaven o defensaven la ciutat, en les múltiples ocasions en que fou assetjada.