Europa és un continent vell, allunyat i car», em va comentar un bon dia un expert observador de la realitat internacional, antic canceller iberoamericà. Per a ell, la regió Àsia-Pacífic, que concentra prop del seixanta per cent de la producció mundial, gairebé la meitat del comerç universal i la major població, és la que dirigeix el futur de la terra, apartant Europa d'aquest tradicional lideratge.

El que em venia a explicar era que no estem ni tan sols a la perifèria del lloc en el qual es talla el bacallà en l'actualitat i té tota la pinta de continuar fent-se, que són les costes de l'oceà explorat per Núñez de Balboa. Ni amb els avenços en les comunicacions podem espolsar-nos aquesta remota distància del nou cor del planeta, del qual estem apartats geogràficament i en multitud d'aspectes.

Cal afegir que som uns ancians, amb un lent creixement vegetatiu i una edat mitjana molt alta en relació amb la resta de continents, especialment amb el que limitem pel sud, del qual no deixen d'arribar diàriament centenars de persones, legalment o il·legalment. I som més cars, perquè resulta necessari dur al cost dels nostres productes el sosteniment d'unes estructures polítiques i de protecció pública que ni les nacions més pròsperes poden permetre's i ni se'ls passa pel cap als països orientals.

Donant per cert aquest infaust panorama, Europa té avui al seu davant un repte considerable: competir en una economia globalitzada i mantenir al mateix temps el seu caríssim sistema institucional i de benestar, un desideràtum que si no s'encarrila aviat pot arraconar-nos encara més en el context internacional i produir altres fenòmens interns de severa magnitud.

Ajuden poc a aconseguir aquest propòsit els embolics adolescents de certs Estats desafiant el rigor pressupostari de Brussel·les i apostant per un irresponsable increment de la despesa, cosa que pot trobar un perillós efecte crida a la resta de membres, especialment en aquells afligits per aquesta penosa malaltia contemporània coneguda com populisme. El que faltava a l'Europa unida era precisament això: que mentre hi ha sobre el seu horitzó grisos núvols d'irrellevància a escala mundial, tot d'una sorgissin aquests necis brots d'indisciplina entre els seus integrants, quan el que tocaria seria just el contrari i aprofitar per reduir a percentatges raonables els contingents de polissons o free riders que porta a bord la nau comunitària, que no només produeixen el que produeixen i consumeixen el que consumeixen, sinó que no perden un instant a crispar i indignar per no seguir percebent un mannà que no cau del cel, sinó de les activitats privades que el generen.

Si no ens reinventem competitivament i ideem iniciatives que potenciïn el sector productiu, no només no recuperarà Europa el seu lloc al món, sinó que no quedarà més remei que ajustar-se el cinturó i certificar el final de moltes de les anomenades conquestes socials, perquè malauradament la quadratura del cercle no s'ha aconseguit encara. O enamorem o abaixem preu, i d'això no se'n parla perquè el focus està en el costat oposat, el dels que només pensen a incrementar el deute públic sense explicar-nos com es pagarà, una xauxa que ens pot portar al pou en pocs anys.