La marginació de la gent gran per part dels seus descendents és un tret distintiu de la societat actual. L'esperança de vida s'ha allargat, i els avis que tenen una pensió digna mentre tenen salut poden passar una bona vellesa. Però quan avancen els anys i comença a fallar la salut i/o arriba la soledat, comença el drama. El Congrés dels Diputats està tramitant una proposició del partit governant per legalitzar l'eutanàsia, la qual cosa afeblirà encara més la situació de les persones que viuen els darrers anys de vida en la pobresa, malaltia o solitud.
Les arrels de la marginació de la gent gran les narra la pel·lícula Contes de Tòquio (1953), del director japonès Yasujiro Ozu, considerada per la crítica especialitzada com una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Hi ha una nova versió de la pel·lícula, Una família de Tòquio (2013), del director Yoji Yamada.
Contes de Tòquio és una reflexió lúcida, serena i profunda sobre la família en el nostre temps, a través de la història del matrimoni Hirayama, que, amb seixanta anys llargs, viatgen a Tòquio a visitar els seus fills. Han passat vuit anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial i la capital japonesa s'ha convertit en una ciutat occidentalitzada i capitalista, on ha emigrat molta gent de la zona rural. Als fills Hirayama els han anat bé les coses a la ciutat: el gran és metge, la filla gran té un centre d'estètica i perruqueria, el noi més jove treballa en els ferrocarrils i Noriko, la vídua del fill que va morir a la guerra, treballa en una oficina i és qui viu més humilment.
L'arribada dels pares suposa una complicació per als fills: estan molt ocupats amb les seves coses, i el ritme de vida que porten no els permet dedicar-se als hostes. Aviat decideixen enviar-los a un magnífic hotel a la costa on podran descansar i gaudir dels banys, però el lloc no resultarà tan tranquil com semblava. Decideixen tornar a Tòquio, però tampoc es poden quedar a casa de la filla perruquera, ja que aquell vespre ha organitzat una festa amb les seves col·legues a casa. Els avis s'adonen que són un destorb i comenten irònicament que «són uns sensesostre». S'han d'espavilar. Ell anirà a veure un vell amic seu que viu a Tòquio, amb qui passarà una llarga nit reflexionant, entre copa i copa de sake, sobre els seus fills i el canvi generacional que han viscut. L'àvia anirà a casa de la seva nora, Noriko, que és qui, amb diferència, dedica més temps i afecte als seus sogres.
És una història ordinària, narrada de forma extraordinària amb la senzillesa i subtilesa inigualable del cinema clàssic japonès, i amb la qual es poden reconèixer la major part de les famílies de les actuals societats capitalistes. És una pel·lícula on, com a la vida, els petits detalls mostren l'actitud dels fills davant els pares, molt millor que les paraules, sovint ambígües o poc sinceres. Només la nora vídua, Noriko, està disposada a renunciar realment a part del seu temps per dedicar-se als «seus pares». Aquests valoren la seva actitud i li demanen que es torni a casar.
Cap al final de la pel·lícula hi ha una escena que resumeix el missatge. La filla petita del matrimoni, que encara viu amb els pares, es lamenta a Noriko de l'egoisme i la ingratitud dels seus germans grans. Noriko, amb afecte, intenta fer veure a la seva jove cunyada que amb el temps els fills i els pares s'allunyen, i que és normal que els fills posin per davant la seva felicitat. La noia no queda gaire convençuda i diu que si això és així, la vida és decebedora. És el contrast entre la mirada pura sobre la vida de la noia i la d'aquella que, tot i ser una excel·lent persona i encara jove, ja s'ha adonat de com el pes de l'egoisme va llastrant els ideals de la joventut.
La pel·lícula mostra com la forma de vida contemporània ens roba no només el temps sinó també el cor. Això sí, mai ens manquen justificacions, de forma que la marginació dels avis s'acaba veient com una cosa lògica i inevitable en els nous temps. És l'abisme creixent entre el progrés econòmic i tecnològic, i la crisi i refredament de les relacions personals més properes. Els efectes estan a la vista: la dificultat en l'educació dels fills a la família, que l'escola no pot suplir, i l'oblit o poca atenció als avis. Els problemes educatius no se solucionen de veritat augmentant el pressupost públic en educació, sinó ensenyant els alumnes a obeir i respectar els professors, cosa molt difícil si abans no han après a obeir i respectar els pares i els avis. També cal aconseguir la tan parlada conciliació entre treball i vida familiar, però aquesta conciliació servirà de poc si un cop tots a casa cadascú se centra en la seva pantalleta.
La llei per legalitzar l'eutanàsia és promoguda incomprensiblement pels partits d'esquerres. Ens la vendran com una altra «ampliació de drets» i com la llei més avançada del món. Però el veritable progrés social seria estendre les cures pal·liatives a tota la població, ja que està demostrat que qui gaudeix d'aquestes cures i qui se sent ben atès és menys propens a demanar la mort. En el fons, l'eutanàsia és una manera de quadrar el pressupost públic sense augmentar els impostos. Bèlgica i Holanda, pioners a legalitzar l'eutanàsia, tenen uns serveis pal·liatius pitjors que els nostres.
Des de la pel·lícula Mar adentro els casos clínics extrems s'han fet servir per introduir un canvi de mentalitat a la societat, que aplana el camí per després aplicar l'eutanàsia a aquelles situacions en què es considera que la vida ja no té cap sentit ni utilitat. Així va anar amb l'avortament, quan fa tres dècades es va justificar la seva legalització en tres supòsits concrets que ara suposen només un 10% del total d'avortaments que es fan cada any al nostre país. Aquí, un cop la porta s'ha obert, ningú recorda per a què es va obrir.
